divendres, 16 de juliol de 2010

HAL 9000: demència i mort d'un ordinador

En una entrada anterior (2001: una odissea de l'espai i algunes lectures de física) dedicada principalment a la pel·lícula de Stanley Kubrik, dèiem que, tant en el llibre con en el film, hi podem trobar poques referències estrictament matemàtiques. En canvi, si considerem que les ciències de la computació o la informàtica  —ara no entrarem en una discussió bizantina sobre com hem d'anomenar aquesta ciència— tenen una àmplia base matemàtica i que els seus pares fundadors són essencialment matemàtics de prestigi (diré més, si fiquem les computadores, la intel·ligència artificial o els sistemes experts, en el sac flexible de les ciències exactes), augmenta exponencialment el nombre de referències que podem comentar respectant estrictament el títol d'aquest bloc.

Efectivament, un dels personatges principals de la pel·lícula, HAL 9000, és una computadora o ordinador (¿per què molt pocs idiomes han coincidit en ordinador,  ordinateur... per designar aquestes màquines?). HAL, segons el director i el coguionista Arthur C. Clarke, són les inicials de Heuristically programmed ALgorithmic computer; segons d'altres, l'ordinador s'havia de dir IBM, però aquesta empresa es va fer enrere quan es va assabentar que el pobre HAL fallava i desencadenava una catàstrofe homicida a la nau espacial. El fet que les lletres H, A i L siguin les anteriors a I, B i M en l'alfabet, va ajudar a difondre la tesi que relacionava a HAL 9000 amb la multinacional.

HAL té força importància en el guió, però poca presència visual en la pel·lícula: està representat per uns ulls-càmeres de color vermell. En canvi, sí que la seva veu, la de l'actor canadenc Douglas Rain, domina en aquesta obra escassa en diàlegs. En l'escena que justifica el títol d'aquesta entrada, l'astronauta David Bowman desconnecta a HAL, pareu atenció al discurs de la màquina:



Espero que en lloc d'arruinar-vos la pel·lícula si no l'heu vist, us hagin vingut ganes de veure-la. En qualsevol cas, continuo desvetllant-ne el guió: Bowman acaba amb HAL (David contra Goliat) perquè la màquina, després d'algunes errades lleus, ja ha acabat amb la resta de la tripulació. El malfuncionament de HAL es produeix quan aquest ha d'ocultar als astronautes el veritable motiu de la missió (això faria les delícies de Freud o, més subtilment, de Gödel). Literalment, HAL ha embogit; però, encara més, com heu pogut comprovar, mentre Bowman va treient xips o mòduls de memòria en l'escena anterior, HAL entra en un procés de pèrdua de memòria, demència i, finalment, "mor".

L'escena de ficció va rebre el suport científic de la mà dels experiments que el físic Stephen L. Thaler va efectuar a la dècada dels noranta del segle passat. Thaler va investigar com reaccionaven les xarxes neuronals artificials (per entendre's, un hardware i software que intenta emular el funcionament d'un cervell) quan se les anava "matant", desconnectant, poc a poc. De les incoherències inicials es passava, tal com fa HAL, a repetir fases inicials de l'aprenentatge. Vaig tenir notícia d'aquest curiós experiment a través d'un article, d'escassament una pàgina, aparegut a Investigación y Ciencia el juliol de 1993 (Ordenadores agonizantes. Redes neuronales en el umbral de la muerte). De fet, em quedo amb el títol de l'article original aparegut mesos abans a Scientific American ("Daisy, Daisy" Do computers have near-death experience, Scientific American, May 1993). Anem amb compte però de fer massa extrapolacions acientífiques i aplicar-ho a les experiències humanes.

I com que va de "mort" de màquines, no me'n puc estar de parlar d'una altra pel·lícula genial del mateix gènere: Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Aquí la màquina "intel·ligent" que mor té aspecte humà, és un "replicant", i respon al nom de Roy Batty (feu clic a Tears in Rain). Em sembla que pot ser fructífera la comparació de les escenes de les dues morts, però ho deixarem aquí...

9 comentaris:

  1. Una de les nomenclatures que a mi m'agraden molt es la forma francesa de dir digital, "numerique" trobo que es una forma molt encertada de fer referència a les coses digitals. Per cert tinc les dues pel•lícules 2001 i Blade Runner, les tinc en vídeo o sigui que d’aquí un temps si no canvio el format serà com si no tingues res.

    ResponElimina
  2. Segurament "numérique" és més encertat; digital, al cap i a la fi, fa referència als dits. Parlant de "formes de dir" franceses i de dits: em sembla molt més rigorosa la paraula "auriculaire" que no pas "dit petit" o "meñique", que no deixen de ser comparatius respecte els altres dits. "Auriculaire" en defineix millor les dimensions: és el dit que té la mida justa per gratar-se el forat de l'orella.

    En quant a Blade Runner, se n'han fet ja set versions (és el que tenen els muntatges): les darreres són del 1992 (Director's Cut) i del 2007 o 2008 (The Final Cut). En les darreres versions hi ha canvis importants, com la supressió de la veu en off o un final diferent.

    Parlant dels vídeos i els formats en general, sento ser pessimista: segurament d'aquí uns anys, ens serà més fàcil consultar un escrit medieval que veure de nou fotografies nostres fent xip-xap a la platja.

    ResponElimina
  3. (Mecanografies o vides de màquines-1) Com que només es pot morir –o matar– allò que és viu, certificar la mort d'una màquina –o matar-la: mecanocidi!– és tant com signar la seva partida de naixement: una manera d'afirmar-ne la vida. Quin gran encert de Clarke, afirmar la vida de HAL –la vida de les màquines– narrant-ne la mort. I quin gran encert, també, fer-li recordar la seva infància en el moment de morir. ¿A qui li importen els estudis de Stephen L. Thaler? O si importen a algú, ¿no serà perquè, precisament, les seves conclusions coincideixen amb el sentit comú, amb el que tothom pensa que és propi dels moribunds: el record de la pròpia infància?

    (Mecanografies o vides de màquines-2) Es diu Rachael i té vint-i-dos anys (més exactament: en té l'aparença). Com HAL, recorda la seva infància 'implantada' i creu realment ser aquesta infància-implant que recorda i plora quan, després de sotmetre-la a una edició especial del test Voight-Kampff, Deckard li diu la veritat (¿la veritat?): és una replicant. És una dona; fins i tot les màquines tenen sexe. Clarke i/o Kubrick van fer, de HAL, un mascle (com que no he llegit la novel·la, necessito el vostre ajut per saber qui va ser el responsable últim de la tria); Dick i/o Scott van preferir que el replicant més sofisticat, el més perfecte, fos femella (ja sé que també hi ha Roy, que ha vist moltes coses, però...). És la meva màquina preferida, la més bella que, fins ara, hagi pogut veure o somiar.

    (Altres) 1. Computadora no podia agradar ni a francesos ni a espanyols: els uns no podien acceptar alegrement la incorporació d'un terme anglès (computer); els altres, no podien acceptar una paraula tan malsonant i poc reputada (de fet, igual de 'putada'!).
    2. Per "fer referència a les coses digitals", ¿no valdria més fer servir paraules que suggerissin trossets, parts, miques, engrunes, o similars? Discret (en oposició a 'continu') podria ser una opció: tecnologia discreta, enregistrament discret, etc. Per cert, ¿fan servir realment números o dígits els computadors? ¿no és un broma, tot plegat, o, si ho preferiu, una 'representació', una 'simbolització'? (en cas afirmatiu potser 'dígit' i 'digital' serien paraules més adients...).

    ResponElimina
  4. 1. Com que definir la vida és complicat i em temo que la millor definició és més termodinàmica que biològica, quan vaig parlar de la "mort" de HAL(pas a la no-vida o aniquilament definitiu del programari, de totes maneres ressuscita en un film posterior) vaig posar la fatídica paraula entre cometes. En quant als estudis de Thaler i el sentit comú a l'engròs, aquest sentit fa temps que resulta inútil en les investigacions del camp de les neurociències (i en d'altres estudis com la física relativista o la mecànica quàntica, fa més temps). No em vull estendre en detalls —ja fa temps que he desistit de parlar amb propietat de biologia o d'escriure poesia—, però per a mostra un botó relativament desconegut: hi ha una sèrie d'experiments, no massa recents, que semblen demostrar que, abans que tinguem consciència d'haver decidit una acció, el cervell ja ha enviat senyals al sistema muscular per realitzar-la. Conceptes que ens dicta el sentit comú com jo, consciència, voluntat... estan en discussió. No crec que això ens hagi de portar a modificar les nostres creences o ens hagi de preocupar a l'hora d'anar comprar el diari, però... Per altra banda, què carai! Admiro un sistema que permet a Thaler (de fet treballa bàsicament per a l'empresa privada) realitzar els seus experiments sense haver-ho de justificar al Telenotícies dient que en breu serviran per guarir el càncer.

    2. Maruja Torres, que no és santa ni de la meva devoció, diu que 2001 és una pel·lícula misògina i masclista (ho podeu comprovar en un dels articles de la sèrie que "La Vanguardia" va dedicar al film i que he inclós en una entrada anterior). No ho recordo amb detall, però juraria que, de les poquíssimes dones que hi surten, la majoria són personatges secundaris i, moltes, científiques soviètiques. He llegit la novel·la, però ara mateix no em vénen al cap qüestions relacionades amb el "sexe" de HAL. A la pel·lícula parla com si fos mascle i té veu de mascle, però això vol dir que tots els contratenors són femelles? A Blade Runner el replicant més perfecte és femella, però no fa una mica de ciberparella, per no parlar de cibersexe, del personatge principal que és mascle?

    (Altres) "Discret" em sembla també adequat i a favor ja tenim la "matemàtica discreta", però em temo que "digital" té la guerra estadística quanyada. I no, els computadors no fan servir dígits i les operacions que poden fer són realment limitades (com les calculadores:
    realment ni multipliquen, ni divideixen,ni...).

    ResponElimina
  5. Si parlem de coses quàntiques, en un programa de la “la caixa tonta” vaig escoltar una teoría si mes no interessant, si la quantitat mínima d’energia es el nombre de Planck, això implica que els esdeveniments que poden succeir a l’univers son limitats, i si la teoría del big-bang i per tant la del big crunch son correctes el nombre de big-bangs i bigs crunch’s també ha de ser limitat, conseqüència si la edat de l’univers es molt, molt, molt gran estem, vivint la repetició d’una cosa que ja ha passat. Per tant us saludo per n n n ... vegada.
    I sobretot no us perdeu aquest vídeo, fins al final val la pena http://www.youtube.com/watch?v=HjN1E0ioJVM

    ResponElimina
  6. Aquesta teoria ve de l'antiguitat i la recull més tard el filòsof Nietzsche, es coneix com la teoria de l'etern retorn. L'escriptor Jorge Luis Borges encertadament, i no és matemàtic!, nega que una de les conseqüències de la teoria sigui que a la llarga els fets s'acabin repetint (això només passaria si tots els infinits tinguessin el mateix cardinal i Cantor va demostrar que això no és cert). Amb una mica més de temps, rescataré l'escrit de Borges i dedicaré una entrada al tema, perquè em temo que la meva resposta pot ser críptica per a la majoria.

    ResponElimina
  7. Hola professor !
    Tant per al·lusió com per inspiració us convit a la lectura de les dues darreres entrades de les nostres cabòries matineres:
    http://kboriesmatineres.blogspot.com.es/.
    Només us prego no jutgeu massa severament els desvarietjos d'aquest pobre capità.
    Vostre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola capità!

      Per descomptat que he acceptat el vostre convit i m'he llegit les vostres darreres entrades (per cert, gràcies per citar-me com "amic en el web" car jo us tinc en la mateixa consideració). Com que en els dos escrits (SOM UN BUCLE ESTRANY. DAISY, DAISY... i TOT DESENVELANT COLLATZ us endinseu en mars profunds, i ho feu sense por i amb gràcia, no puc fer d'altra cosa que recomanar-ne la lectura. La qüestió de la consciència m'interessa tant com les matemàtiques i, potser, després d'una lectura més descansada (acabo d'arribar d'un breu viatge) i atenta del vostre article, m'atreviré a fer algun comentari. No pas un judici, perquè parleu amb prou rigor.

      Salut!

      Elimina
    2. Benvolgut Capità,

      Ja vaig tard, però abans és l'obligació que la devoció (potser no hauria de ser així)... M'he posat a continuar el comentari anterior més d'un mes després!

      Algunes notes dubitatives sobre la consciència i el lliure albir:

      En uns coneguts —i controvertits experiments— el neuròleg Benjamin Libet (1916-2007) sembla demostrar que abans que tinguem consciència de voler efectuar un determinat acte (per exemple, clicar un botó) ja s'han activat les regions premotores del cervell que posen en marxa els músculs corresponents. La consciència seria posterior a la decisió que, per tant, seria inconscient.

      Us recomano vivament la lectura del capítol 163 de "El curiós incident del gos a mitjanit" de Mark Haddon. L'autor li fa dir al protagonista coses com:

      "Però la ment és tan sols una màquina complicada.
      Quan mirem les coses pensem que les mirem des de darrere els ulls, com si miréssim per unes finestretes i a dins el nostre cap hi hagués una persona, però no és veritat. Mirem una pantalla que tenim dins el cap semblant a la pantalla d'un ordinador. (...)
      Les persones també pensen que no són ordinadors perquè tenen sentiments (...). Però els sentiments només són una imatge en la pantalla del cap (...)"

      Ja em perdonareu que barregi ciència i literatura! No és per defensar cap teoria concreta; però com que, en neurociències, el més calent és a l'aigüera, val més tirar d'imatges literàries...

      Elimina