diumenge, 1 d’abril de 2018

La divulgació científica: Jorge Wagensberg i Stephen Hawking (1)


Març, marçot...

Aquest passat mes de març, s'ha emportat dos físics investigadors de trajectòries força diferents; però, així ho vull veure, amb més d'una confluència: Jorge Wagensberg Lubinski va morí a Barcelona aquest 3 de març; Stephen W. Hawking, a Cambridge, el 14 de març.

Avanço que aquesta escrit no vol ser ni laudatori ni una mera necrològica, i suposo que s'entendrà que un personatge internacionalment conegut com Hawking, algú li ha atorgat l'encertat títol de pop culture icon (ja ho comentarem), comparteixi espai amb una icona, brillant, però més local, com Wagensberg.

Ah, quan he anat per feina, m'he adonat que una entrada se'm quedava curta i per això dedicaré dos articles a aquestes personalitats! 


Jorge Wagensberg (1948-2018): científic, escriptor i museògraf

Com que de biografies acadèmiques, formals i clòniques de Wagensberg, la xarxa en va plena, us proposo, com alternativa, que llegiu el comentari que Daniel Gascón va dedicar a l'autobiografia Algunos años después (2015) a Letras Libres: Las pasiones de Jorge Wagensberg.

Wagensberg es doctorà en física a la Universitat de Barcelona (1976) i en va ser professor (principalment de Teoria dels processos irreversibles) del 1981 al 2016. És d'aquelles persones que m'agradaria saber d'on treia el temps: va publicar nombrosos articles científics sobre termodinàmica (amb aplicacions innovadores a la Biologia), va escriure desenes d'assaigs de divulgació i articles periodístics, va coordinar la magnífica col·lecció Metatemas de llibres de ciència,  va dirigir el Museu de la Ciència de Barcelona (més endavant, convertit en CosmoCaixa) i, actualment, era un dels responsables del projecte Ermitage-Barcelona.

Posats a triar una imatge seva, em decideixo per una que té uns quants anys: va aparèixer en una entrevista publicada en la revista de la Universitat de Barcelona, La Universitat, el 1999:

Jorge Wagensberg (Font: Universitat de Barcelona)

Darrera de Wagensberg, hi podeu veure l'edifici que, des del 2004, és un dels museus de la ciència de referència. Com que aquesta fotografia acompanya una entrevista que és força reveladora de les seves idees (Un bon professor és un provocador, n'és el títol) us deixo l'enllaç aquí (haureu d'anar a les pàgines 17 i 18).

Molts dels articles periodístics que s'han publicat arran de la seva mort han optat per la feina fàcil i han publicat alguns dels seus aforismes: “La mort és la més sorprenent de les notícies previsibles”, ha estat dels més recordats. Posats a triar aforismes sobre la mort, prefereixo: "La frase más frecuente en las lápidas de los cementerios, nunca te olvidaremos, descansa sobre la hipótesis tácita de que solo se mueren los demás" (La muerte en aforismos). De fet, havia publicat reculls dels seus aforismes (amb el títol, per exemple, de Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?).

Com que tinc una certa malfiança cap als aforismes (Cioran en té bona part de la culpa), si us haig de recomanar algun llibre de Wagensberg, optaria per obres d'un altre estil. Dues humils recomanacions:

  • Ideas sobre la complejidad del mundo (ha estat editat en la col·lecció Metatemas i després en Fábula, per l'editorial Tusquets). Si us agrada aprofundir i reflexionar en conceptes com coneixement (científic, artístic o revelat), complexitat, atzar... aquest és el vostre llibre.

  • La rebelión de las formas. Permeteu-me la broma fàcil, oxímoron: imprescindible per aquells que us agraden les profunditats més superficials. Si voleu saber la funció de les esferes, els hexàgons, les espirals, les paràboles, les catenàries, els fractals... a la natura, l'heu de llegir i fa de bon llegir! Entendreu millor què hi ha darrera dels conceptes museístics de Wagensberg.
Jorge Wagensberg. La Rebelión de las formas

Si sou més d'entrevistes, teniu un enllaç a l'entrevista que va emetre TV3 en el programa Mestres de Mestres en la notícia: Mor el físic i divulgador Jorge Wagensberg.


Dalí, Wagensberg i l'atzar

Cercant informació per al present escrit, vaig anar a topar amb la transcripció dels parlaments que es van fer quan a Jorge Wagensberg se li va concedir el Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (Honoris Causa. Jorge Wagensberg). En el Laudatio del Dr. Ferran Badia, un paràgraf em va cridar l'atenció:

En aquesta línia vull destacar una de les seves aportacions més importants: l’organització del congrés Proceso al Azar, que es va celebrar al Teatre-Museu Dalí de Figueres els dies 1 i 2 de novembre de 1985, del qual va ser amfitrió Salvador Dalí, un home conegut pel seu art, però profundament interessat per la ciència. Aquest congrés ha estat un dels esdeveniments científics i culturals més importants de la història científica recent. Al voltant de la pregunta “és l’atzar producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la natura?”, un grup selecte de científics i filòsofs es van reunir durant dos dies per debatre intensament sota la batuta del professor Wagensberg. Peter T. Landsberg, Günter Ludwig, René Thom, Evry Schatzman, Ramon Margalef i Ylya Prigogine hi van presentar ponències, que van anar seguides d’apassionants debats en els quals van poder participar els dos-cents científics i filòsofs que van tenir el privilegi de poder estar presents sota la cúpula del Teatre-Museu Dalí. Afortunadament per a tothom i per a la història, el director i guionista Gonzalo Herralde va filmar-ne íntegrament les sessions, que es van publicar posteriorment amb la seva transcripció.
En  aquest Proceso al Azar (els filòsofs ho plantejarien com ¿és l'atzar ontològic, o epistemològic?) que ja coneixia, havia oblidat la intervenció cabdal de Wagensberg. Hi van participar figures científiques d'alt nivell i s'hi van generar anècdotes, suposo que reals, insuperables: per exemple, s'explica que Salvador Dalí va intentar apaivagar les desavinences entre el matemàtic René Thom i el premi Nobel Ilya Prigogine. S'ha publicat un llibre (en la ja citada col·lecció Metatemas) i un documental (en podeu trobar fragments a la xarxa) sobre aquest congrés. Ara no m'allargaré comentant-ho, però em servirà d'excusa, i m'excuso, per tancar amb un aforisme de Wagensberg:

Solo se puede crear cuando no todo es ley ni todo es azar