dilluns, 30 de juliol de 2018

La divulgació científica: Jorge Wagensberg i Stephen Hawking (2)


Les servituds dels títols i les digressions en el discurs

Ja fan bé els escriptors, i els editors, quan li donen una importància cabdal al títol de les obres i el fixen al final del procés de creació (cal dir que donant més importància als criteris comercials que als artístics!). El meu modest procés de redacció en aquest blog segueix uns paràmetres ben diferents: una vegada escollit, a grans trets, el tema central, cal cercar informació (recopilant enllaços, llibres i documents) i, quan es tracta d'entrades dedicades a la resolució d'un problema concret, guixant uns quants folis. A continuació, acostumo a decidir el títol de l'entrada i, sense fer cap esquema, mapa conceptual o cosa que se li assembli –aquí desobeeixo els consells que els pedagogs moderns donen des de l'antiga civilització grega– començo a fer-ne el redactat. Superada la inevitable fase inicial de mandra (no sé si té a veure amb la síndrome del foli en blanc, amb l'horror vacui o amb el principi de la mínima acció), els continguts flueixen (perdoneu-me l'ús d'aquest verb típic de coach-"venedor de fum"), agafen una certa vida pròpia... i una cosa em porta a una altra.

Valgui la tirallonga anterior com a justificació, explicació, del títol d'aquest post i del meu estil de redacció "tastaolletes" (com que hi ha moltes coses que em criden l'atenció, he desistit d'intentar centrar-me... d'això ja fa dècades!). En l'entrada anterior La divulgació científica: Jorge Wagensberg i Stephen Hawking (1) pensava complir tots els objectius que m'havia plantejat: parlar dels dos personatges, proporcionar alguns enllaços que em semblaven interessants i fer-ne una valoració, comparació, de les seves trajectòries. A mig escriure, vaig comprovar que m'estava allargant i que la cosa donava, si més no, per a dues entrades. I vet aquí que, com d'altres vegades, teniu dues entrades pel preu d'una. I no cal parlar del retard en la publicació: ara mateix, només un cercle reduït de persones deuen mantenir l'interès en la vida i obra de Wagensberg i Hawking.

Per acabar aquesta introducció "picaflor" us convido, si us plau, a tres enllaços que no venen a tomb i us poden dissuadir de continuar la lectura o, encara pitjor, us poden fer caure en la temptació d'iniciar una carrera literària (sense intenció de faltar-vos al respecte, però aclaparat per la gentada que es volen dedicar a la literatura, deixeu-me dir que, de moment, no hi ha cap mico que hagi escrit una obra de Shakespeare, però n'hi ha molts que es pensen haver-ho fet (Teorema dels micos infinits)) :

Stephen W. Hawking (1942-2018): un físic teòric popular

Stephen Hawking en el blog

No crec que aquest sigui l'espai per a ressenyes biogràfiques de tipus enciclopèdic (n'hi ha d'altres de més adequats i persones que ho fan molt millor que jo); em limitaré a donar algunes pinzellades personals... Comencem per alguns esquitxos d'aquest mateix blog on hi he sovintejat les referències, més aviat marginals, a Stephen Hawking:
  • A l'Ovella esgarriada i retrobada (2010), un post dedicat a un problema que em va motivar moltíssim, apuntava, amb regust agredolç, la frase de Hawking "Algú em digué que cada equació que inclogués en el llibre en reduiria les vendes a la meitat", i aprofitava per assenyalar el desconeixement d'un valuós col·laborador de Hawking, Roger Penrose.
  • A Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967) (2013), escrit dedicat a un dels matemàtics catalans més importants del segle XX, Hawking hi apareixia de manera molt transversal i malgré lui; alguns periodistes havien titllat a Sunyer i Balaguer de "Hawking català" (alguns pixatinters troben que haver d'anar en cadira de rodes és un fet rellevant que permet relacionar personalitats de caire molt diferent).
  • Una referència més àmplia la trobareu en l'entrada Més enllà de la tercera dimensió: notes inicials (2013). Hi citava, i comentava, un paràgraf del seu primer llibre de divulgació, Història de temps (A Brief History of Time). Vaig llegir aquest llibre en la seva traducció catalana de 1988 i cal dir que –tot i l'al·lèrgia a les matemàtiques i a les equacions del Hawking divulgador– continua sent una obra força recomanable.
  • En John F. Nash (1928-2015)... i Louis Nirenberg (2015), les referències a Hawking tornen a ser vestigials. Aquí comentem que, si mesurem la repercussió popular,  la malaltia psiquiàtrica de Nash fa que aquest guanyi a un Nirenberg en cadira de rodes.

Stephen Hawking en els mass media

En el magnífic article obituari que li va dedicar The New York Times (Stephen Hawking Dies at 76; His Mind Roamed the Cosmos) hi trobareu un video de Camilla Schick que justifica molt bé el paper de Hawking com a Pop Culture Icon:



Pel:lícula biogràfica a banda (The Theory of Everything (2014)), Hawking ha aparegut –en persona, carituritzat o ha estat citat– en nombroses sèries (Futurama, The Simpsons, The Bing Bang Theory...). En aquest aspecte, crec que guanya per golejada a qualsevol altre científic de l'actualitat. Com a curiositat (no espereu, però, un gran nivell periodístic) , podeu veure Las mejores apariciones de Stephen Hawking en televisión.


Stephen Hawking: les seves aportacions a la física

Em podeu retreure, amb raó, que aquest apartat és el realment important, que hauria d'anar abans de tota la faramalla anterior... però, per aproximar-me millor al personatge, que no a la persona, he volgut començar la casa per la teulada (amb goteres incloses!) i deixar per al final, els comentaris, i els enllaços, amb més contingut científic. I costa de trobar articles de divulgació que tinguin una certa fiabilitat i estiguin a l'abast d'un lector mitjà! Un article molt breu i assequible, és la Biografía de Stephen Hawking que apareix a Biografías y vidas: conté la informació bibliogràfica imprescindible. No he remenat gaire, però una molt bona explicació de les aportacions de Hawking –si només voleu clicar un enllaç d'aquest escrit, que sigui aquest– la teniu en La leyenda negra de Hawking (en el magnífic blog Cuentos Cuánticos). Força remarcable, també, és la ressenya Stephen's Hawking scientific legacy de physicsworld.

I si sou persones alienes a la ciència que us pregunteu perquè no va guanyar el premi Nobel podeu trobar una resposta breu i contundent en l'article de TimeHere’s Why Stephen Hawking Never Won the Nobel Prize in Physics.


Hawking versus Wagensberg

No m'agraden els rànquings, les comparacions ni les paraules llatines passades pel sedàs anglosaxó (sobre el nou ús del  llatinisme versus, ja n'he parlat aquí); però, com que estem en la relaxada temporada estival i haig de justificar el títol d'aquests dos escrits, acabaré contrastant, breument, aquestes dues figures de la ciència que ens ocupen... ja em perdonareu la lleugeresa.

Stephen Hawking als 70s (Font: physicsworld)
No cal ser un expert per adonar-se de la rellevància del treball del físic anglès en cosmologia; les aportacions de Wagensberg, bàsicament en termodinàmica aplicada, han tingut un impacte molt menor en la comunitat científica. Hawking ha estat, per descomptat, una figura més global i això s'ha reflectit en el gran èxit de les seves obres de divulgació. Però quan ha volgut anar una mica més lluny de la física teòrica ha expressat opinions contundents, apocalíptiques i catastrofistes (Stephen Hawking's Most Provocative Moments, From Evil Aliens to Black Hole Wagers).

Jorge Wagensberg (Font: El País)
En canvi com a divulgador, Wagensberg ha tingut una visió més global i profunda de la ciència i, alhora, ha fet una feina museística de primer ordre (Jorge Wagensberg y el museo global). Potser nedo contracorrent, però, com que no sóc físic teòric, si em donen a triar entre els llibres de divulgació dels dos autors, em quedo amb qualsevol llibre de Wagensberg! 

7 comentaris:

  1. Benvolgut professor,

    Em plau veure-us de nou amb les bateries carregades (a l’últim comentari us vaig apreciar un tant fatigat).
    Escric aquesta nota només perquè vegeu que algun lector sí que teniu, amb tot i el títol escollit. Potser n’hi hauria hagut més amb aquest altre: «La llumeneta de Hawking i Wagensberg dins del forat negre».
    Tot això són estratègies de venedor que no us fan cap falta ja que em penso que us dedicau al vostre magnífic blog "gratis et amore". En qualsevol cas, és ben cert que el públic (la massa) es deixa endur per allò cridaner, publicitat, actual i lleugeret, amb menyspreu d’allò altre clàssic, profund, tècnic o reflexiu. Al respecte, l’autor d’una obra amb un títol tan poc comercial com "Parerga i paralipòmena", ens deia:
    «És increïble la niciesa i l’absurd del públic, que deixa sense llegir els més nobles i interessants esperits de cada gènere, de totes les èpoques i països, per llegir els escrits que publiquen a diari ments vulgars, com les que cada any s’incuba, en incomptable nombre, com mosques; i això, simplement perquè s’han escrit avui i estan encara humides de les premses.»
    L’interessant de Hawking i Wagenberg és que han intentat rompre aquesta inèrcia i aconseguit de fer lleuger allò profund, proper el distant, popular l’inintel·ligible. Això, en un temps en que retornen les supersticions, els creacionistes i els venedors de fum, i sentim disbarats com que si la Terra és plana o si és buida, és important. Per això s’han hagut d’adaptar a la finalitat divulgadora: escollir bons títols, atractives portades i bon marketing, tot perquè en seixanta segons, el públic es decanti cap a la ciència i no cap a la superstició. Lloable intent!
    Quan al tema dels micos i Shakespeare, pensem-ho lògicament: tots els homes són micos, Shakespeare va ser un home, ergo... Abans, però, deixeu-me declamar, en traducció lliure, una frase de Sèneca: Aliquando et insanire iucundum est «De tant en tant és agradable fer el mico», i és que la creativitat s’hauria d’afavorir, tot i que moltes vegades el sistema educatiu actua com a repressor d’aquesta important qualitat humana. Al respecte, és interessant aquesta conferència TED de Ken Robinson: «Do schools kill creativity?»:

    https://www.ted.com/talks/ken_robinson_says_schools_kill_creativity?utm_campaign=tedspread&utm_medium=referral&utm_source=tedcomshare

    Seguint amb la frase: «no hi ha cap mico que hagi escrit una obra de Shakespeare», hem de dir que és molt certa, però cal puntualitzar, per evitar confusions, que tampoc no ho ha fet mai cap humà, llevat del propi Shakespeare qui, per cert, hauria estat incapaç de tornar escriure "El rei Lear" així com ho va fer (pel paper que juga l’atzar en l’obra de creació).
    Quant a si el nostre mico acabaria escrivint una obra de Shakespeare, tot teclejant a l’atzar en infinits intents, sabem que això és matemàticament cert sempre que el procés sigui realment aleatori i la vida i la constància del mico es perllonguin "ad infinitum". Com que la nostra lògica intuïtiva es rebel·la en la idea, vaig intentar fer-ho imaginable en aquella modesta entrada https://kboriesmatineres.blogspot.com/2014/03/oh-hap-day.html .

    Per ser un comentari ja m’estic passant de la ratlla, així que, per acabar, us diré que, personalment, me resulta molt més interessant un mico davant una màquina d’escriure intentant crear alguna cosa que un humà amb la creativitat anihilada per la societat.
    Potser me n´he anat per les branques, com un mico.
    Ei! I no deixeu de ser un picaflors (humanista, és més fi), que és gran virtut.

    Salut i força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Capità,

      Acabo de llegir el vostre missatge, avui, dia 25, però del mes de desembre! Les forces diabòliques que corren per les xarxes han modificat el curs natural de la història i avui m'he adonat que un follet malvat (potser un robot, un mico o un desvalgut humà), en podem dir Google o Googol, m'ocultava els comentaris a les meves entrades.

      Em sap molt greu perquè el vostre extens i meditat missatge es mereixia una prompta resposta i, ara, ni un yubitsume pot reparar l'ofensa feta.

      Com bé dieu "tots els homes són micos". ergo soc un mico (i hi podríem afegir que "Shakespeare és Shakespeare", però no me n'acabo de sortir amb la interpretació dels seus sonets...).

      Reitero, de nou, les meves disculpes pel retard en la publicació i la resposta i espero que els meus escassos lectors frueixin del vostre docte comentari.

      Salut, força (i Bon Nadal)!

      Elimina
  2. Dilectíssim professor,

    Estava convençut que en el meu comentari anterior havíeu apreciat alguna ofensivesa de la qual no n’era conscient, així que ja havia fet acte de contrició i propòsit d’esmena, tot recloent-me en aquest temple de la prudència que és el silenci.

    Alleujat, aprofit per saludar-vos.

    No vos en sortiu amb els sonets d’en Shakespeare?

    «Com a gran i tenaç matemàtic, tu penses, sense cap pausa, enumerar, lentament, números camuflats amb el més constant, ferm enginy.»

    Si traduïu aquests versos de Xavier Duran a qualsevol altra llengua, el «piema»(µ) deixarà de ser-ho. That is the question.

    El mètode artístic, amb el seu principi de «transmissibilitat de complexitats inintel·ligibles» (Wagensberg) no és fet principalment per a ser "entès", sinó per provocar el sentiment d’haver copsat una complexitat, que pot ser fins i tot desconeguda per a l’autor, amb la qual cosa es completa l’acte artístic. Si no és així, tampoc passa res, només era una proposta generosa de l’artista per a qui la sàpiga apreciar. En qualsevol cas, la poesia, com les matemàtiques, és intraduïble; anau a la font i mirau de trobar-ne la bellesa.

    Per no allargar massa, només formularé, de manera un tant infantil, els meus millors desitjos per a l’any vinent(la limitació d'aquest editor no em deixa posar exponents, ja veureu que ho són la lletra o i el núm. 2. Tampoc queda alineat el divisor n. Un emplastre... ):

    o=logB [ M2·X2·I ]
    _______
    n

    Bo= M2·X2·I
    _______
    n

    Bo·n= M2·X2·I

    Bo·n= M·M·X·I·X

    ResponElimina
    Respostes
    1. Intrèpid i docte Capità,

      Vos salut, també, alleujat.

      Em permeto allargar el joc i contestar, amb l'ajut de na Sílvia, el piema de Xavier Duran:

      Per a tots i totes,
      calcularé el costós volum del rombe:
      comptant, lentament; restant, finalment;
      com de fet, resoldre això:
      podria el pitjor.

      Com que Ars longa, vita brevis no m'atreveixo a esmenar el vostre comentari, i el de Wagensberg, sobre el mètode artístic. Hi coincideixo en bona part, però no acabo de copsar (suposo que per falta de definicions i axiomes) això de les matemàtiques intraduïbles.

      Com que soc de terra endins i vaig escàs en el domini del sextant, però em defenc en tipografia (HTML5), volia esmenar la forma del vostre enginyós, i ben rebut, emplastre. Ai las! no me n'he sortit: en els comentaris no s'accepten ni els subíndexs ni els superíndexs! L'haurem de passar en net en el cos d'alguna entrada...

      Bon 2019!

      Elimina
  3. Salut, professor!

    Sabeu? Faltaríeu menys a la veritat si em diguéssiu ase de bram, més que no docte. Pot ser, com a molt, ase curiós...
    Però és aquest un "locus amoenus" de mates, no ens anem per les branques...
    Deia que la poesia és intraduïble, com les matemàtiques. A veure si em sé explicar:
    Al planeta hi ha milers de llengües (una riquesa que es va perdent de manera accelerada). Raó: una llengua és una manera de veure el món, i ja sabem quantes n'hi ha. Quan traduïm, allò què fem és una «interpretació», perquè no hi ha una exacta relació d'equivalència entre una llengua (cosmovisió) i una altra. El llenguatge matemàtic, en canvi, no és interpretable, d'aquí que, tot i ser un llenguatge (concepció del món), no es pugui traduir (idea absurda). Em va sortir espontàniament equiparar la poesia a les matemàtiques en aquest sentit de que, així com amb aquestes és impossible, el fer-ho amb la poesia és un acte de (re)creació, un artifici per fer visible allò a què som cecs, com les ulleres de visió nocturna: millor que res.
    Si tinguéssiu temps, «Després de Babel. Aspectes de llenguatge i traducció», de George Steiner, seria una lectura adient.
    Cal recordar-nos cada dia, a més del "mememto homo...", que els encèfals han aparegut en aquest món per una única raó: moure's dins l'entorn(si ets un vegetal no et cal sistema nerviós). Interactuar amb l'entorn per garantir la supervivència(individual i de l'espècie) implica estar fent càlculs continus de com variarà el nostre entorn, per actuar en conseqüència. Així, aquesta màquina predictiva que és el cervell, no fa altra cosa que desenvolupar i resoldre (Ràpid, que ens mengen la coa!) plantejaments matemàtics probabilístics. En resum, el nostre pensament basal és purament matemàtic, per tant, irreductible/traduïble/interpretable. Tema apart són les errades de càlcul i les seves conseqüències (positives/negatives).

    Joiós diumenge!

    CT

    ResponElimina
  4. Apreciat professor,

    En relació al comentari anterior, casualment s’ha publicat aquest mes un article que hi toca. Vos el recoman:

    SILVER, Daniel S. “El nuevo lenguaje de las matemáticas”. Investigación y Ciencia. Núm. 509 (Febrer 2019), p. 60-67.

    Salut i nombres!

    CT

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Capità,

      Disculpeu que em demori en les respostes i que ara, abandonant per un moment la feina de corrector de "bunyols" i de qualificador de nyaps, faci l'intent de respondre, com cal, els vostres comentaris.

      Em parleu d'una obra de Steiner que no he llegit, però que m'apunto en la llista de deures pendents. Permeteu-me que, en resposta, us recomani "Los testamentos traicionados" de Milan Kundera. No parla només de llenguatges i traduccions, però és una lectura molt recomanable.

      Sí que he llegit l'article "El nuevo lenguaje de las matemáticas". És una mica el típic poti-poti de divulgació, però conté aspectes interessants.

      Llull i Leibniz ho van intentar, però trobo que qualsevol llenguatge o simbologia matemàtica una mica avançat requereix un nivell d'expertesa i dedicació cada vegada més gran. No he trobat la referència, però hem arribat a l'extrem de no poder validar una demostració matemàtica (em sembla que l'autor és un matemàtic xinès) perquè els avaluadors no coneixen prou la teoria i el llenguatge utilitzat.

      I, de fet, és la mateixa idea de demostració matemàtica la que està, espero que saludablement, en crisi (veieu, per exemple, El extraño caso del matemático Shalosh B. Ekhad). Una companya de ciències socials em va dir una vegada que si una demostració només l'entén l'autor, no és una demostració (però jo no ho veig clar!).

      Sí que crec que el llenguatge matemàtic més despullat, o menys contaminat per les llengües, ens simplifica força la feina i, de vegades, ens porta de la mà a la solució: no em veig, a hores d'ara, utilitzant l'àlgebra retòrica o la sincopada per a resoldre problemes. Però, fins i tot, els magnífics diagrames de Feynman contenen una bona dosi de convenció.

      Salut!

      Elimina