dimarts, 7 de desembre de 2010

Votacions i sistemes electorals

Ha passat una mica més d'una setmana de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya —aquesta vegada, a part del dret a votar, he exercit el deure d'estar darrera d'una mesa electoral— i, fa més temps encara, que tenia previst dedicar algunes entrades d'aquest bloc a les votacions i als sistemes electorals. He anat ajornant la redacció del present article, però aquest matí llegint La Vanguardia m'he trobat amb una columna d'opinió del periodista Toni Coromina (si feu clic veureu la seva biografia a Viquipèdia, ara mateix apareix com periodista i activista cultural o contracultural (sic)) que m'ha animat a posar-m'hi.

Durant una temporada em vaig dedicar a retallar i desar els articles periodístics que contenien bestieses relacionades amb les matemàtiques, amb d'altres ciències o que ofenien aquest bé escàs anomenat "sentit comú". Davant del perill de morir ofegat pels papers, que augmentaven exponencialment, o de ser acusat de patir la síndrome de Diògenes, vaig desistir. Ho explico perquè el fet que comenti l'article de Toni Coromina aparegut a La Vanguardia d'avui, 7 de desembre, en la secció Vivir — si no en sou lectors i us estranya el nom, n'hi ha una altra amb l'encapçalament, polivalent i buit de significat, de Tendencias— és totalment accidental. Podríem trobar d'altres aportacions periodístiques parlant dels sistemes electorals amb la mateixa falta de fonaments, de raonament i de reflexió, defensant les mateixes coses o just les contràries.

El títol de la columna de Coromina és El mal menor i fa referència a la democràcia (en realitat al sistema electoral que només és un medi). Suposo que es vol inspirar en la famosa frase de Winston Churchill: La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s'han provat fins el moment (Casa dels Comuns, 1947). Coromina ens diu que ¡Lástima que no sea el bien mayor! i, més tard, hi afegeix textualment: Para que el mal menor deje de serlo, habría que mejorar el sistema D'Hont, elaborar una nueva ley electoral, establecer el voto a listas abiertas (...). Com és habitual en el periodisme d'aquest país, Coromina creu, amb seguretat i convenciment, que té la solució a tots els problemes de la democràcia, però no ens raona res. Si hagués sentit parlar de l'economista nord-americà Kenneth Joseph Arrow o si s'hagués informat dels diferents sistemes electorals i de les seves paradoxes, sabria que en aquest camp no existeix cap mètode òptim.

Kenneth Joseph Arrow
 El Teorema d'Impossibilitat d'Arrow, també conegut com a Paradoxa d'Arrow, ho demostra (si no us espanta el llenguatge matemàtic i la seva simbologia, vegeu Democracia y el Teorema de Imposibilidad de Arrow de José A. Moreno Pérez). La qual cosa no vol dir que un determinat sistema electoral no sigui millorable en alguns aspectes, però primer ens hauríem de posar d'acord en quines condicions volem que compleixi en detriment d'altres condicions, igualment "justes" o millor racionals, però incompatibles. M'indigna que quan algun polític o periodista proposa canvis en les lleis electorals els defensi embolicat en el mantell de la justícia (quan la majoria de les vegades se'ls hi veu el llautó). El matemàtic i divulgador John Allen Paulos també parla de mantells en el capítol dedicat als sistemes de votació en el seu llibre Más allá de los números, cito textualment:

"El mandato moral de ser demócrata es formal y esquemático. La cuestión de fondo es cómo deberíamos ser demócratas y el enfocar esta cuestión con una actitud experimental abierta es perfectamente compatible con un firme compromiso con la democracia. A los políticos que, beneficiándose de un sistema electoral particular y limitado, se envuelven con el manto de la democracia, hay que recordarles de vez en cuando que este manto se puede presentar en varios estilos, todos ellos con remiendos."

Dit això i tornant a  El mal menor, Coromina proposa com a gran solució les llistes obertes. Dono una demostració per contraexemple, inacabada perquè la continuació és trivial, que les llistes obertes per se no solucionen res:

Teorema. Les llistes obertes milloren la representativitat, eficàcia i funcionament de les institucions democràtiques.
Contraexemple. El Senat Espanyol s'escull mitjançant llistes obertes i el Parlament, amb llistes tancades... 

Prometo que el proper article dedicat a aquest tema, parlarà només de sistemes electorals, en particular de la Regla d'Hondt, i ja no farà referència a vedettes mediàtiques o polítiques.

6 comentaris:

  1. Suposo que en el seu raonat comentari, el senyor Montasell s'empara en la saviesa recollida a la gran enciclopèdia Viquipèdia, paradigma de l'enciclopedisme modern (que no té 5res a veure amb el Cíclop de la mitologia grega), un recull de dades no sempre fiables. De tota manera no entenc com l'erudit reclama que Coromina s'expliqui en un article tan curt. Per exemple, quan dedueix que les llistes obertes del Senat siguin realment llistes obertes i no llistes obertes votades directement pel vot ciutadà. Suposo que no ha tingut espai per explaiar-s'hi. Per acabar, un servidor, que empès per la cita del senyor Montasell ha llegit l'article mencionat, no em fa la impressió que les xifres que s'hi esmenten siguin cap barrabassada ni un insult a la matemàtica. Tamppoc em fa l'efecte que el tal Coromina doni lliçons a ningú. No ha pensat el benvolgut senyor Montasell que qui dóna lliçons és ell mateix? Potsder acabarà d'assessor de fnances del nou govern de la Generalitat.

    ResponElimina
  2. Francesc Herrero (1),

    Primer de tot, gràcies pel teu comentari; però entendràs —et puc tractar de tu? el senyor del teu comentari indica respecte o és irònic?— que m'inquientin, en particular, dues coses: que se m'acusi de viquipedista i se'm proposi com assessor de finances de la Generalitat.

    1. Reconec que en el meu bloc hi ha força enllaços a Viquipèdia, però intento contrastar-los i evitar-los en la mesura que sigui possible. Quan es tracta de donar referències sobre conceptes, o personatges, generals i que haurien de ser ja coneguts, és el més fàcil i immediat (p.ex. Winston Churchill). Per a les biografies de matemàtics, prefereixo MacTutor i, per a qüestions més teòriques, consulto llibres i revistes, contrastades, de matemàtiques (2). No m'he format amb Viquipèdia: vaig néixer el 62 del segle passat i he viscut molts anys amb una única pantalla i un sol canal. Tampoc no acostumo a parlar d'allò que no conec o no n'estic mínimament informat (serà per això que no escric als diaris ni surto per la tele?)
    2. Com que no sóc ni economista ni advocat ni tinc el carnet de cap partit, no crec que sigui ni assesor del govern ni el proper conseller d'economia. Si amb això del nou govern se m'acusa del pecat postmodern de ser de dretes, ja he comentat en l'entrada que allò que em molesta no és quines coses defensen els periodistes, sinó el com.

    Si m'allargo gaire, el senyor Google no em permetrà el comentari. Esquemàticament:

    (a) Perquè, en general, els periodistes no utilitzen les paraulles "pot ser", "em sembla", "no n'estic segur" o "no ho sé"?

    (b) Es pot millorar la Regla d'Hondt com proposa Coromina? Podem escollir un altre mètode de divisors, però dir que hem de millorar la regla d'Hondt és com enunciar: "anem a millorar el Teorema de Pitàgores".

    (c) La longitud d'un escrit és inversament proporcional al nombre de falsedats i incorreccions que conté? Per què en l'escrit de Coromina hi ha més nombres que en el meu? Vol dir que el seu és més rigorós?

    (d) Per què diem "anem a parlar de matemàtiques", "haig d'enraonar amb tu" i, en canvi, "discutir de política?

    Per als que ignoreu les bondats i defectes dels diferents sistemes electorals, intentaré (humilment) aclarir algunes coses en propers escrits. Mentrestant gràcies per l'atenció i/o la confiança i deixaré les demostracions de "carinyo" per als periodistes estàndards, hi ha honroses excepcions, per a altres contextos (Jornada de reflexió).

    (1) Si aquest és el teu nom, perdona el dubte i igual m'equivoco, però l'estil de l'escrit em sona lleugerament familiar. Si m'erro, confirmo aquell dit de l'home és l'únic "burro" que ensopega dues vegades, o més, en la mateixa pedra. Pot ser, per altra banda, que hagis arribat a aquest bloc cercant a Google "toni coromina el mal menor la vanguardia", i no t'has trobat l'escrit desitjat, sinó un trist bloc que vol parlar de matemàtiques.
    (2) Per exemple, hi ha un excel·lent article sobre sistemes electorals d'Aureli Alabert en el butlletí de la SCM, que tinc ara mateix davant (en fotocòpia, no en pantalla) i que grogueja una mica (és del 2001), del qual en parlaré aviat.

    ResponElimina
  3. Benvolgut Francesc, encara no has arribat als 50, no deixes de ser un nou vingut en el mon de les eleccions, jo vaig tenir l’honor de votar a la primera votació democràtica després de la mort d'en Paco, on vàrem decidir si volíem o no la democràcia, suposo que en aquelles votacions votàvem SI o NO i no deurien haver-hi complicades lleis matemàtiques per poder saber que guanyaria.
    Va sortir que SI i mira que passa ara, el Barça guanya al Madrid un any i un altre any, alguna vegada governa qui te menys vots, perquè resulta que 2+2 segueixen sumant 4 ...
    Però com s’ha demostrat en aquesta època de crisi, segueixen manant els de sempre, o sigui els qui tenen els calerons, i aquí les lleis de les matemàtiques 2+2 = 4, no es compleixen, per una gran part de la ciutadania 2+2 ja no son 4 i per la petita minoria 2+2 sumen molt més que 4 i els hi importa una llufa tota la estadística pseudodemocràtica,..., em sembla que s'acosta Nadal i surt lo millor de tots nosaltres.

    ResponElimina
  4. Benvolgut Frederic,

    Espero arribar aviat al mig segle i no me n'amago. En general, els referèndum (hauria de dir referendi?) no presenten problemes matemàtics. Les paradoxes es presenten, generalment, quan hi ha més de dues opcions (Arrow et al. dixit, conjugo malament el verb). No només en les eleccions, sinó també en les votacions de delegats de classe o quan es vota el viatge final de curs hi ha paradoxes que la majoria ignora.

    Tu vas votar a les primeres eleccions democràtiques, però jo recordo encara "les eleccions franquistes" i els retrats que teníem a classe damunt de la pissarra. 2 + 2 no sempre són quatre (de vegades, en base deu, sí). Dues racions individuals de cereals i dues racions individuals de llet no donen per a quatre esmorzars (en alguns llocs sí que donen per a quatre o més).

    De totes maneres, avui per TVres donaven una estadística sobre la corrupció i, segons la població, els culpables són els polítics i els bancs. He recordat aquella frase de Francisco Franco, Haga como yo y no se meta en política, i aquells apolíticos de derechas de l'època i he tingut un calfred (Hitler i Mussolini també parlaven de la corrupció política i de la Banca). La "població" ho pot dir amb tranquil·litat perquè són honrats: no hi ha diner negre, els operaris cobren l'IVA i paguen els seus impostos, ningú especula amb el seu habitatge i ningú falsifica dades per cobrar subvencions i ajudes. En fi, com que ara el Nadal comercial comença abans de Santa Llúcia, Bon Nadal!

    ResponElimina
  5. O tempora o mores! Aquest darrer comentari anònim no arriba, per la seva brevetat, ni a la categoria de tweet o piulada. És una mostra dels nous temps perquè:

    1. És anònim. En un país on no hi ha monument al soldat desconegut (a no ser que el Fossar de les Moreres entri en aquesta categoria) perquè sempre ens havíem conegut tots, proliferen ara anònims i nicks.

    2. No sabem a què fa referència: a l'entrada, al darrer comentari, a la meva bellesa exterior... El "guapo" és un vocatiu i hauria d'anar precedit d'una coma?

    3. No sabem si és irònic, si és una floreta, si aprova alguna idea expressada abans...

    4. És extremadament col·loquial i breu. És més adequat utilitzar el castellanisme "guapo" o el castellanisme més nostrat "maco"? Ho comento amb molt de "carinyo" (podeu comprovar que en la nostra llengua falten paraules fonamentals).

    De totes maneres, anònim, gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina