dijous, 30 de maig de 2013

L'Excel de Reinhart i Rogoff: anumerisme, numeritis o numerosi? (II)


En l'entrada anterior a aquesta (vegeu L'Excel de Reinhart i Rogoff: anumerisme, numeritis o numerosi? (I)) vaig fer una introducció i uns primers comentaris entorn del polèmic estudi Growth in a Time of Debt de Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff. Al revisar l'article d'aquests prestigiosos economistes, l'estudiant de doctorat Thomas Herndon es va trobar amb flagrants errades de càlcul i una dubtosa metodologia. En aquesta segona entrada, després de proposar-vos alguns enllaços, comentaré en què es basen les crítiques a aquest estudi, però no me'n podré estar de posar de manifest que la mala praxi que hi apareix és un mal estès i bastant generalitzat originat per una concepció de la macroeconomia que pateix de numeritis i numerosi (deixarem la mala fe i els interessos creats per a d'altres comentaristes).


La Xarxa en va plena

Per poc que cerqueu per internet, trobareu aquest cas analitzat des de les òptiques més diverses. Per exemple (i no cal que cliqueu en tots els enllaços, evitareu la saturació):

En algun lloc he pogut llegir que si el nobel d'economia Joseph E. Stiglitz —que sempre ha defensat tesis oposades a les de Rogoff— no ha badat boca és perquè no n'hi per tant, però sembla que Mr. Stiglitz, si més no, piula.


De què se'ls acusa?

En alguns dels enllaços que he anat donant trobareu anàlisis força acurades de les errades de Reinhart i Rogoff; pero, en resum, les crítiques es basen en:

  • Haver descartat dades de cinc països que curiosament contradiuen les seves conclusions i haver fet un ús gens acurat de les dades.
  •  
  • Utilitzar un programa generalista com Excel i haver comès errades en la introducció de les fórmules en el full de càlcul. Hi ha paquets estadístics més adequats per a aquest tipus d'estudis, però hi afegiria que el tractament estadístic de les dades és elemental i matusser..
  •  
  • Confondre la correlació (la relació estadística entre variables) amb la causalitat. Aquesta és una errada comuna d'aquells que fan un mal ús de l'estadística. Per posar-vos un exemple que de vegades he utilitzat a classe: la llargada dels peus d'un individu té una correlació negativa amb el nombre de faltes d'ortografia que fa. En un estudi estadístic, on podem agafar tots els habitants d'una ciutat, veuríem que a peu més gran, menys faltes. Jo he viscut aquest fenomen a nivell individual: quan calçava un 25 feia més errades ortogràfiques que ara que porto un 45! Aplicat a l'economia, que l'augment del deute correlacioni amb una baixada de creixement no justifica, per si sol, que hi hagi una relació causal. Reinhart es defensa dient que: "By the way, we are very careful in all our papers to speak of “association” and not “causality” since of course our 2009 book THIS TIME IS DIFFERENT..." Cal dir a Reinhart, i al seu col·lega, que l'"association", en un estudi suposadament científic, és només un primer pas i que, si ens hem de quedar en aquest graó, l'estudi no està acabat! Popper ens diria que la no-associació sí que és una dada científicament rellevant.

On estava l'àrbitre?

Un aspecte d'aquest assumpte que ens ha sorprès a molts és la manca de revisió de l'article. Els articles que es publiquen en les revistes serioses de ciències o matemàtiques són prèviament revisats, com a mínim, per dos experts en la matèria (referees) que si hi detecten errades o incorreccions poden arribar a impedir-ne la publicació. Aquest ús, que s'anomena  peer review en anglès, es tradueix de diferents maneres en castellà o catalá: revisión por pares, avaluació d'experts... És una pràctica generalitzada, té els seus defectes (vegeu, per exemple, El sistema de revisión por expertos (peer review): muchos problemas y pocas soluciones del físic Juan Miguel Campanario), però és un sedàs previ imprescindible que impedeix que surtin a la llum la majoria de bunyols com aquest que ens ocupa.


Anem al fons (2)

Crec que un dels problemes de fons, està en un mal ús de les matemàtiques. No en podem dir, però, anumerisme (a propòsit d'aquest terme, vegeu No fa gràcia, fa por: l'anumerisme o L'analfabetisme matemàtic i les seves conseqüències en aquest mateix blog). Evidentment el mal ús hi és, entre d'altres coses, però no diria que la causa és la ignorància. Vaig estar a punt de batejar-lo numerisme (però aquesta paraula s'utiliza en francès, numerisme, per referir-se a l'auge de les tecnologies digitals i els seus usos). Cercant per internet vaig trobar, i em van agradar numeritis i numerosi. Karim F. Hirji, professor de bioestadística a Tanzània, els explica molt bé en Numerosis and Numeritis: Twin Pathologies of Contemporary Statistics. Si teniu dificultats amb l'anglès, podeu consultar l'interessant Numerosis tipo ONU on es pot llegir en castellà la següent explicació:

Hirji considera la numerosis como un padecimiento que consiste en la “tendencia creciente a cuantificar, enumerar, recoger, almacenar, procesar, utilizar y representar datos relacionados a todas las facetas de la sociedad y más”.  Para él, la patología de la numeritis se relaciona con “la calidad y acuracidad [nota de edición: exactitud] intrínseca de las estadísticas y con la naturaleza, validez y confiabilidad de las conclusiones o representaciones basadas en ellas”.  La numerosis es la aflicción de obsesión por la cuantificación, la cual concede carácter real a todo lo que pueda cuantificarse, a la vez que menosprecia el valor de lo no cuantificable.  La numerosis se hace patente en las palabras de Lord Kelvin quien expresó que “cuando puedes medir un asunto y expresarlo con números, sabes algo sobre ese asunto; pero si no puedes medirlo, si no lo puedes expresar con números, entonces tu conocimiento es pobre e insatisfactorio”.  Tal parece que la numerosis es una seria patología sumamente contagiosa.
I m'agradaria acabar amb una reflexió i una pregunta. Hi ha persones que pensen que els científics i els matemàtics són éssers freds i sense massa escrúpols que no es preocupen de l'aplicació i de l'abast ètic dels seus descobriments. I evidentment n'hi ha d'aquests, però es poden posar nombrosos exemples que ens demostrarien l'actitud contrària, per exemple: Robert Oppenheimer  i Albert Einstein en relació a l'ús militar de la física nuclear. Si coneixeu, però, algun macroeconomista de perfil neoliberal (tipus Milton Friedman per entendre'ns) que hagi demostrat la menor preocupació per les conseqüències socials del seu treball o que hagi rectificat alguna de les seves tesis principals, si us plau, comuniqueu-m'ho. Clar que, quan un és un gran expert, no s'equivoca mai!


Forges sempre tan agut (El País)


Addenda de l'1 de juny de 2013

(1) Si cliqueu en l'enllaç que us porta al blog de Luis Soravilla,  ja no podreu llegir la "tésis" amb accent: el seu autor ha corregit la falta. A més, Luis m'ha fet l'honor de ser el primer comentarista d'aquesta entrada.

(2) No n'estic segur d'haver anat massa al fons de la qüestió. Com més informació llegeixo, més inquietant ho trobo tot plegat. Aquells que defensen les idees de Reinhart i Rogoff, s'escuden en el fet que les errades de càlcul no afecten massa el resultat de l'estudi i que les conclusions, tanmateix, són certes (vegeu, per exemple, La verdad del debate Reinhart Rogoff). Potser no ens calen tants macroeconomistes, perquè si els fets són tan evidents, quin sentit tenen aquestes investigacions acientífiques de metodologia més que dubtosa. No m'imagino Andrew Wiles, quan es van trobar errades en la seva primera demostració de la conjectura de Fermat, replicant "el meu treball no està bé del tot, però és evident que la conjectura és certa".  L'esvalotament del galliner va in crescendo, el nobel d'economia Paul Krugman ha volgut participar en la polèmica i Reinhart i Rogoff contraataquen de manera "poc acadèmica" (Guerra de economistas: Reinhart y Rogoff llaman “incívico” a Krugman). Per cert, Carmen Reinhart ha estat aquests dies, per Catalunya, donant lliçons (Reinhart advierte de que los ajustes fiscales no son suficientes).  

4 comentaris:

  1. Quina vergonya! Com ho sento! Escriure "tésis" i no "tesis"... Està corregit, gràcies a la teva observació, que agraeixo molt. El to més "indignat" és el mateix, però, perquè no he tocat res més del què vaig escriure.

    M'ha agradat molt la teva entrada sobre el cas i torno a donar-te les gràcies per haver-me llegit (malgrat la "tésis").

    (Qué vergüenza más vergonzosa, Virgen Santa, ser pillado en semejante falta...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro d'haver fet el comentari ortogràfic, si aquest és el motiu que t'ha portat fins aquí.

      Quan vaig començar a redactar aquesta entrada, la meva intenció era parlar de matemàtiques i economia, però he anat veient que, almenys en el cas Reinhart-Rogoff, aixó era equivalent a voler agermanar la velocitat amb el "tocino". Llegint-te per primera vegada, em va semblar que el to "indignat" no era el més escaient, però ara el comparteixo. Si anem més enllà de l'anècdota del 90%, és molt preocupant que les autoritats econòmiques decideixin primer les polítiques a aplicar i després cerquin algun estudi ad hoc que les justifiqui. I si parlem d'ètica i responsabilitat social, el fet encara és més escandalós!

      Elimina
    2. Dir que tothom té dret a equivocar-se és una afirmació discutible, però el pitjor en aquest cas i en uns altres no és haver-se equivocat, sinó no haver pres cap mena de precaució. Anar amb compte i sobre segur a l'hora de llençar-se a un seguit de polítiques que poden fer molt de mal a molta gent era el més indicat i raonable.

      Però la dreta política i l'èlit econòmica volia creure que algú els hi donava la raó i no el van qüestionar. De fet, és més difícil que siguis crític amb algú que et dóna la raó que amb algú que et porti la contrària, no?

      Repeteixo les gràcies i et felicito pel blog. Molt bo.

      Elimina
    3. Disculpa que no hagi contestat abans: he estat acompanyant els meus alumnes de segon de batxillerat a les controvertides proves de selectivitat d'enguany (ja tinc un nou tema kafkià per tractar-lo aquí) i he tingut el blog força descuidat.

      Tal com he comentat més amunt, més que creure que algú els hi donava la raó, els il·luminats que ens governen, remenant entre el desgavell de les teories macroeconòmiques, sempre poden trobar un estudi o informe que recolzi les polítiques econòmiques que vulguin adoptar. En el cas de no trobar-lo, també el poden encarregar per tal que els hi facin a mida: és el cas del recent informe sobre les pensions (Por qué voté en contra del Informe de Expertos sobre las pensiones).

      Gràcies per l'elogi a aquest pobre blog marginal.

      Elimina