La Gioconda o Mona Lisa és una de les obres més conegudes de l'artista florentí Leonardo da Vinci (1452-1519). Segurament és un dels quadres que ha generat més "literatura", teories i comentaris (la majoria fantasiosos, truculents i sense base). S'ha dit que era un autoretrat del propi Leonardo, que l'obra oculta enigmàtics missatges... Aquí només ens ocuparem de dos dels comentaris més populars: la presència de la proporcionalitat àuria en el retrat i de si el somriure de la Gioconda és tan únic i enigmàtic com diuen. El segon assumpte no té res a veure amb les matemàtiques, però farts de sentir-ne parlar posarem punt final a l'entrada amb algunes preguntes al respecte (de vegades, les preguntes aclareixen més les coses que les afirmacions).
Quan es parla de la secció àuria en aquesta obra s'acostuma a acompanyar el text amb il·lustracions com la següent:
En aquest cas, l'autor almenys hi ha fet constar algunes longituds. En la majoria de casos però, es limiten a repetir que el rostre està enquadrat en un rectangle auri —qui va ser el creador d'aquesta història?— i que la resta de les faccions mostren també la divina proporció. Si ens fixem en el rectangle vermell de la imatge anterior, la hipòtesi àuria no s'aguanta per enlloc: per què els seus quatre vèrtexs s'han situat en aquests punts tan difícilment objectivables? Si els movem una mica, podem enquadrar la cara en un rectangle que ja no serà auri. L'única manera de defensar la hipòtesi seria demostrar que en els primers esboços, Leonardo es va dedicar a quadricular la taula per obtenir aquesta proporcionalitat o que el pintor coneixia i utilitzava Φ. Si algú en té alguna notícia i ens ho comunica, podrem matisar el notre escepticisme. Pensant en alguns comentaris previsibles, em permeto avançar que de l'Home de Vitruvi ja en parlarem en una altra ocasió.
Si passem al somriure, més aviat rictus,... no sé si cal començar pel somriure arcaic dels koúroi grecs. Ja tenim somriures enigmàtics, o no tan enigmàtics, en l'art grec (650 al 550 aC)! Per altra banda, tan enigmàtica és l'expressió de la Gioconda? En d'altres pintures del mateix Leonardo trobem expressions i cares semblants i se n'ha parlat molt menys:
 |
| Sant Joan Baptista (imatge extreta del web Gallery of Art) |
 |
| La mare de Déu i l'infant amb Santa Anna (imatge extreta del web Gallery of Art) |
Aquestes dues obres també es troben en el Louvre (si feu clic al damunt, podreu veure-les millor) i no han de suportar tantes aglomeracions al seu davant (posats a triar, els gustos són subjectius, m'agrada més La mare de Déu i l'infant amb Santa Anna que no pas La Gioconda). Els somriures s'assemblen i, fins i tot, ens podem preguntar: Santa Anna i la Gioconda no són la mateixa persona? Per cert, podreu trobar imatges d'altres obres de Leonardo, ¿amb el mateix somriure?, i de moltíssims pintors més en la magnífica i recomanable Web Gallery of Art d'on he tret aquestes dues darreres fotografies digitals.
Després de les vacances toca revisar el blogs i aportar alguna cosa.
ResponEliminahttp://www.revistaeducativa.es/data_library/numero-aureo-619-03022010171745.pdf
Article interessant sobre el tema en qüestió
Gràcies Frederic i espero que hagis passat unes bones vacances. Li he donat una ullada ràpida a l'article que aportes i és un bon exemple dels tòpics que circulen sobre el nombre auri. Per cert i per a altres lectors, quan es publiquen els comentaris des del correu es perden els links directes: si voleu accedir a l'enllaç que proposa en Frederic, copieu l'adreça que ens dóna en el vostre navegador.
ResponEliminaTornem als tòpics sobre el nombre auri — veig que potser em caldrà redactar un article més definitiu i clar—, que una determinada teoria aparegui moltes vegades en els documents, no és una prova de la seva veracitat (el filòsof Ludwig Wittgenstein va ser bastant contundent al respecte).
Una cosa és la successió de Fibonacci que apareix, per exemple, habitualment en certs aspectes de la botànica i l'altra és el nombre auri. Per concretar-ho en un exemple: la closca del Nautilus, que sempre se cita com a exemple típic i tòpic del nombre auri a la natura, és una espiral logarítmica, però no s'adapta bé al nombre auri (consulteu "La cuadratura del cuadrado" de Ian Stewart, per exemple). Prometo que amb temps (però, tempus fugit), aclariré aquest comentari. En relació al nombre auri, el meu proper objectiu serà desmuntar l'home de Vitruvi, un altre exemple recurrent, i fals?, de proporcionalita àuria.
Clar i català, la recurrència en cercar la proporcionalitat àuria en "casos reals" i utilitzar-la per hipnotizar alumnes de secundària o místics New Age, entra ja en el capítol de llegendes urbanes. Em semblen més interessants i "reals", els nombres de Feingenbaum! ("Sin ánimo de acritud" que diria Felipe González).