- Va obtenir el premi Nobel d'Economia el 1994. De fet, Alfred Nobel no va crear cap premi d'economia ni de matemàtiques. L'anomenat Nobel d'Economia va ser atorgat per primera vegada el 1968 per iniciativa de l'Sveriges Riksbank (un banc suec, valgui la redundància de la traducció) i les matemàtiques no tenen cap premi Nobel específic (hi ha llegendes urbanes que n'expliquen els motius i que ja comentarem en una altra ocasió). Aquest Nobel d'Economia el va compartir amb l'hongarès, nacionalitzat nord-americà, John Harsanyi i l'alemany Reinhard Selten. Si no heu sentit parlar d'ells ni són tan coneguts, es deu, probablement, a que la seva biografia no presenta els detalls morbosos de la de John Nash. El premi els va ser atorgat per l'anàlisi pionera d'equilibris en la teoria de jocs no cooperatius. Si us penseu que aquesta teoria té a veure amb l'educació física, el món infantil o el pòquer on line, consulteu Teoria de Jocs. Cal dir que, segons els entesos, les aportacions més brillants de Nash s'han produït en d'altres camps de la matemàtica aliens a l'economia, però no han tingut tant ressò.
- La periodista i economista nord-americana Sylvia Nasar en va escriure una biografia que va assolir força èxit. Ho deixem aquí, de moment, perquè aquesta entrada va dedicada principalment a aquest llibre.
- I sobretot... perquè Ron Howard va portar la vida de Nash, o una cosa semblant, al cinema amb la pel·lícula A Beautiful Mind (2001) que va obtenir quatre Oscar. A Espanya, en castellà, el títol es va traduir com Una mente maravillosa. En el film, l'actor Russell Crowe fa de Nash, però ja ens esplaiarem amb l'obra de Howard en un altre escrit.
- I sobretot, sobretot.... perquè als tres punts anteriors, podem afegir que John Nash pateix d'esquizofrènia i ja sabem que la malaltia, sumada a la genialitat, augmenta la popularitat de qualsevol personatge.
.jpg)
La metodologia de Sylvia Nasar és exemplar: no he llegit cap altra biografia "de divulgació" que justifiqui amb tanta cura la narració. Al final de cada capítol hi consten unes quantes pàgines de notes breus que especifiquen les fonts (documents, entrevistes, etc.) de cada detall que hi apareix. A més, la lectura del llibre no es veu entorpida per aquest fet perquè aquestes notes acostumen a ser una referència de les fonts d'informació i les podem obviar si volem fer una lectura més planera. Sylvia Nasar explica la vida i l'obra de Nash i no n'omet cap aspecte rellevant, ni personal ni professional. En aquest sentit. la pel·lícula de Howard només és un esboç fantasiós i desdibuixat. No és sorprenent que Nash estigui més molest amb el llibre que amb la pel·lícula: reconeix que Nasar ha recopilat molta informació, però diu que, en part, és falsa. I és possible que sigui així —els coneguts de Nash han explicat allò que recorden i això porta implícita la seva interpretació—; però que Nash no es reconegui sempre en el llibre, suposo que no està d'acord amb l'explicació dels fets més íntims de la seva vida, no vol dir que estiguem davant d'un text poc fonamentat. La memòria humana és selectiva i reinterpreta els fets, a més Nash ha patit greus i llargs episodis on els símptomes de la seva malaltia s'han manifestat amb força. Nash es queixa que Nasar no li mostrés el llibre que havia escrit i l'escriptora es justifica dient que l'editor va voler agilitar-ne la publicació. Sigui com sigui, i encara que ens trobem davant d'una biografia desautoritzada, el llibre és del tot recomanable.
A MITWorld trobareu una conferència de Sylvia Nasar sobre aquesta biografia. Per accedir-hi, feu clic a:
A Beautiful Mind: Genius, Madness, Reawakening (Dr. Sylvia Nasar; October 28, 2002)
Vaig veure la pel·licula per la tele i realment es de les que val la pena tornar a veure.
ResponEliminaDels jocs cooperatius n'hauriem de parlar !!!
Aquest que ens ocupa és el primer article d'una sèrie. Com a mínim, en vull fer dos més: un dedicat a la pel·lícula i un altre que m'agradaria titular-lo John Nash per John Nash (a veure si un mateix no pot parlar de la seva vida sense intermediaris directes!).
ResponEliminaEn quan a la pel·lícula, és una obra remarcable, però respon a allò de "no deixis que la realitat t'espatlli una bona notícia" que s'aplica al periodisme. Ho aclariré en breu.
Dels jocs cooperatius o no cooperatius, en parlarem. Només els experiments i els concursos de Robert Axelrod donen per un web sencer. No em puc estar de dir, però, que el problema de l'aplicació pràctica de la teoria de jocs rau en què hem de considerar que els jugadors actuen sempre racionalment. Paradoxalment, en economia, això no és cert i, és una impressió, en ecologia aquesta teoria és més aplicable (la majoria dels éssers vius no són racionals, però la selecció natural obliga a que el seu comportament sigui eficaç o, si voleu, racionalment justificable). Sé que m'aquestes afirmacions corro el risc de semblar un "teòric de saló" o, pitjor encara, que algun sociobiòleg desenfeinat hi vulgui posar cullerada.
Gràcies pel comentari!
Lamento haver de dir que no he pogut acabar la, per mi, llarguíssima conferència de Ms. Nasar. S'explica molt bé, ho reconec, però no m'interessa el que diu. Per ella, el fet que Nash sigui matemàtic és purament anecdòtic: podria haver estat químic, pianista o el millor cuiner del món. És probable que el seu llibre sigui millor, però vist el botó de mostra, em permeto dubtar-ne (i que Herr Montasell perdoni l'atreviment de la meva ignorància). La veritat és que tampoc no parla d'economia, ni de psiquiatria, ni d'història de la ciència... ni de periodisme! ¿De què parla? ¿de Mrs. Nash? Ja m'he tornat a perdre: fa tant temps que no llegeixo diaris...
ResponElimina(veu molesta de Ms Nasar des de Cambridge, MA) – El que passa és que a tu no t'agraden les biografies, noi... ¿per què vas al cine a veure thrillers si els thrillers no t'agraden?
(FR) – Touché! ¿Que hi ha algú que pugui escriure l'opusgrafia de Nash, sisplau?
Benvolgut Margittai Rovira Francesc (si em permets el títol hongarès a canvi del Herr Montasell),
ResponEliminaNo lamentis no haver acabat la conferència, jo no he passat dels quinze minuts. La vaig afegir a l'entrada com afegitó final i pots comprovar que en el text no en faig cap valoració (sí que hi ha gent que valora coses que no ha llegit, vist o escoltat, però jo me n'estaré prou; i no ho dic per la hipòtesi que fas del llibre vista la conferència). Hi és per diversos motius secundaris:
1. Em sembla interessant que els llegidors puguin veure i escoltar a l'autora del llibre.
2. Em permet fer saber que a internet hi podem trobar vídeos de conferències i classes de nivell universitari. Que per altra banda, fan que no se'ns rovelli massa l'anglès.
3. Ens permet veure que en centres universitaris de cert nivell es mantenen, les per mi enyorades, pissarres llargues de dos pisos. No sé si a la Facultat de Química de la UB queda algun muntatge de pissarres semblant, però quan hi eren, si el professor tenia ganes d'escriure i la matèria s'ho portava, tenia molts metres quadrats a la seva disposició i permetia a l'alumne tenir a la vista tot el que s'havia escrit en una classe (ja sé que en aquest vídeo les pissares són, però, convidats de pedra).
Et puc assegurar que la idea que et fas del llibre de Nasar és equivocada. És una biografia, aixo sí, però s'ocupa de comentar amb detall, però amb el detall que permet la divulgació, l'obra (l'opusgrafia que demanes)i la manera de treballar de John Nash. Exemplar és la narració del procés que porta a la concessió del Nobel. A més l'autora és bastant asèptica en els aspectes emocionals. Només en el darrer capìtol es permet alguna llicència i alguna interpretació més de premsa rosa.
No enganyo a ningú dient que és un llibre molt interessant, però no és un llibre que "enganxi". Si l'interès del lector és més la teoria de jocs que la vida i obra de Nash, hi ha d'altre bibliografia recomanable de la qual ja parlarem un altre dia. Em sap greu que t'hagis hagut d'empassar un "rotllo" que no ha estat del teu gust.