Mesurar el temps o la longitud a ull ("a ojo de buen cubero" que dirien en castellà)
Recordo que quan cursava algun dels darrers cursos de l'extingida EGB, en una classe que no devia ser de matemàtiques, el mestre ens va proposar la següent activitat: ens havíem de treure i guardar el rellotge, si en portàvem (comento per als més joves que el rellotge era un aparell que servia per a mesurar el temps i que els únics mòbils que coneixíem, alguns, eren els d'Alexander Calder), esperar la seva indicació per iniciar l'experiència i aixecar-nos de la cadira quan consideréssim que havia passat un minut des del seu senyal. La majoria ens vam alçar quan havia transcorregut, més o menys, mig minut, en una clara demostració que érem culs de mal seient (en català és preferible parlar de ser o semblar el cul d'en Jaumet). L'estimació del temps és, però, un assumpte per parlar-ne amb calma i hi ha estudis que indiquen que aquesta apreciació varia, entre d'altres factors, amb l'edat.
Ens hauria de sorprendre més la dificultat que tenen moltes persones (i, en particular, tots els àrbitres de futbol quan, en una falta, han de col·locar la tanca defensiva a 9,15 metres de la pilota) per estimar mesures de longitud. Alguna vegada he fet les següents preguntes a l'aula:
- L'atleta cubà Javier Sotomayor té l'actual record de salt d'alçada masculí (des del 1993!): 2,45 metres (veure vídeo). Si hagués fet aquest salt en aquesta classe, s'hauria estampat contra el sostre? (no totes les aules tenen la mateixa alçada, però en tot cas els alumnes queden sorpresos, quan fan l'esforç d'imaginar-s'ho, per la "magnitud" del salt).
- El nord-americà Mike Powell va fer una marca de 8,95 metres en salt de longitud l'any 1991 (i encara és el record mundial!) (veure vídeo). Algú pot indicar, sense aixecar-se, dos punts de l'aula que distin, aproximadament, uns 9 metres?
Cubicar és, entre d'altres accepcions, "determinar el volum d'un cos coneixent les seves dimensions". En la següent qüestió que es pot portar a l'aula hi intervenen els conceptes de volum i capacitat i els canvis d'unitats:
- Quantes ampolles d'aigua d'un litre caldrien per omplir un volum equivalent al d'aquesta classe?
- Alguns alumnes contesten immediatament sense parar-se a pensar i acostumen a equivocar-se greument en l'ordre de magnitud (en tenen prou amb uns pocs milers d'ampolles); la majoria, sorpresos, deixen la feina per als impulsius i per a aquells que habitualment sempre l'encerten i, aquests darrers, són els únics que fan alguns càlculs preliminars i donen el resultat aproximat.
- La dificultat, bastant generalitzada, de treballar amb les unitats de volum i de passar de les unitats de volum a les de capacitat (1 litre és equivalent a 1 dm3; 1 m3 equival a 1000 litres).
El físic d'origen italià Enrico Fermi (1901-1954) proposava als seus alumnes universitaris problemes del tipus: Quants afinadors de piano hi ha a Chicago? La qüestió s'havia de resoldre dins de l'aula i sense cercar més informació que la que els estudiants coneixien (la població aproximada de la ciutat on vivien) o podien estimar (quants pianos hi ha a la ciutat). Actualment aquest tipus de preguntes es coneixen amb el nom de problemes o qüestions de Fermi (problema de Fermi).
Enrico Fermi |
(Per cert, a propòsit de la fotografia anterior, si voleu veure més fotografies de físics eminents feu clic a A Picture Gallery of Famous Physicists)
Quan ens enfrontem amb un problema d'aquests tipus no pretenem trobar el resultat exacte sinó encertar el seu ordre de magnitud. Una de les anècdotes més conegudes de Fermi té a veure amb una estimació: va calcular l'energia despresa per una explosió nuclear a partir del desplaçament d'uns trossets de paper que va deixar anar quan li va arribar l'ona expansiva (vegeu l'informe de les observacions de Fermi després de l'explosió de la bomba a la prova Trinity en la darrera pàgina de Fermi Questions de Joyce Byun o la detallada explicació com a activitat d'aula avançada o universitària en El soplo de la bomba atómica).
Podeu consultar també:
- ¿Cuántos afinadores de piano hay en Nueva York? on em sembla que l'autor sobrevalora els pianos que hi ha a la ciutat quan diu que podem suposar que una de cada cinc famílies en té un.
- Los problemas de Fermi en el sempre interessant bloc Curioso pero inútil.
Per acabar vull agrair l'interès dels alumnes que, quan plantejo qüestions del tipus que he presentat aquí, en comptes de pensar que "el profe està boig", que potser també, es llancen a intentar esbrinar la resposta o cerquen per internet l'origen i significat de les preguntes. De fet, dos del enllaços que dono en aquest escrit me'ls han proporcionat ells. Vaja, que l'escola no sempre mata la curiositat!
Li podríem preguntar a Fermi, si estigues viu, si és possible la independència de Catalunya aquesta generació ??.
ResponEliminaQuan feia classe, sempre explicava als alumnes, que si el xinesos fessin un metre d'alçada un sobre l'altre arribarien a la Lluna i en podrien tornar !!!
El tema és apassionant. La pregunta-broma d'en Frederic, també: obliga a preguntar-se si tot és estimable o no. Si hi ha coses que no ho són, ¿per què?
ResponEliminaPer cert: bromista de mena, l'autor del bloc bé hauria pogut titular l'apunt L'art d'estimar.
Deixant la independència a banda, anem per l'interessant problema dels xinesos:
ResponEliminaLa distància Terra-Lluna no és constant (va d'uns 356.400 km a uns 406.700 km), allò de les òrbites circulars perfectes ja ho van desmentir Kepler i Newton. Si agafem la distància mitjana que apareix en algunes referències, 384.400 km, i suposem que la població de la Xina és de 1.340.000.000 habitants (xinès amunt, xinès avall), resulta que, si els xinesos fessin un metre, posats un damunt de l'altre cobririen la distància Terra-Lluna unes 3,5 vegades. Tal com afirma en Frederic, hi ha prou xinesos per anar, tornar i fer el castell amb pinya, folre i manilles.
En Francesc Rovira proposa una pregunta que es mereix un Tractatus. Puc avançar, però, que, per exemple, no sempre és fàcil assignar una àrea a qualsevol superfície (no totes les superfícies són mesurables) i, si tenim problemes per mesurar una característica "tan matemàtica" com la superfície, imagineu-vos què pot passar amb d'altres propietats. A mi em preocupa més quan algú confón l'estimació amb la propietat i, per exemple, es pensa que el resultat d'un test (quocient d'intel·ligència) dóna la mesura d'una cosa tan difícil de definir com la intel·ligència (suposant que aquesta cosa no sigui un artifici conceptual). I no parlem d'aquells que creuen que és la natura la que determina l'existència d'una hipercolesterolèmia a partir d'un determinat nivell de colesterol en sang i obliden que tot plegat és fruit d'estudis estadístics i convenis mèdics.
No se m'havia acudit això de L'Art d'estimar i em sembla ben trobat. Però els cultíssims lectors del bloc s'haguessin preguntat: fa referència a l'obra clássica d'Ovidi o està fent l'ullet als lectors d'Erich Fromm?
Gràcies pels vostres comentaris!