diumenge, 3 de juny de 2012

Falsos prodigis, credulitat i mal ofici

Capítol I
Els profetes anuncien el prodigi

El 28 de maig d'enguany mentre revisava les novetats que ens aportava la premsa digital em vaig trobar amb la següent notícia a La Vanguardia:

Un estudiante de 16 años resuelve un enigma matemático de Isaac Newton 350 años después

L'estudiant d'origen indi (algú ja va començar a parlar del nou Ramanujan!) i actualment estudiant de secundària a Alemanya, es diu Shouryaa Ray. No s'ha de ser un expert en matemàtiques per sospitar, només cal veure el contingut i que l'autoria de l'escrit és d'aquest fantasma que s'anomena Redacción, que la notícia era, com a mínim, exagerada. Inmediatament vaig consultar el meu web de matemàtiques de referència, Gaussianos, i, sorprenentment, es feia ressò de la bona nova:

Shouryya Ray, genio de 16 años que ha resuelto un problema propuesto por Newton hace más de 300 años

Si cliqueu en l'enllaç anterior, veureu que l'entrada ja està rectificada en el sentit que us comentaré.

Com que els suposats problemes newtonians impliquen resoldre equacions diferencials relativament "clàssiques" i conegudes, com que resoldre una equació diferencial requereix coneixement i ofici (ja ens poden bufar a l'orella les muses, que no sona la flauta per casualitat), com que els problemes importants de matemàtiques no resolts i intel·ligibles per als aficionats estan força divulgats i no em sonava que Newton s'hagués marcat cap "farol" o hagués deixat cap conjectura oberta a la manera de Monsieur Fermat (vegeu El Darrer Teorema de Fermat: una primmirada introducció) i..., encara més, com que de les notícies de ciència de La Vanguardia no me'n fio gens (per raons objectives i per com Josep Corbella, un dels seus redactors habituals, és capaç de disfressar-les de forma maldestra i sensacionalista)... vaig arribar a la conclusió que el treball de Shouryaa Ray, segurament meritori, era irrellevant.

A Gaussianos, algun comentarista ja apuntava en aquest sentit. A més, les fonts que es citaven eren de credibilitat dubtosa —el Daily Mail, per exemple—, no vaig poder localitzar cap diari alemany que en parlés i un diari més seriós en la divulgació de les ciències i les matemàtiques, El País, no en deia res.

Capítol II
De la credulitat del poble

Per sorpresa meva i sense que vingués a tomb, el mateix dia que vaig conèixer la notícia i l'endemà, durant dues classes de batxillerat diferents, alguns alumnes em van comentar el descobriment:

—Un noi de setze anys ha solucionat un problema que no va poder resoldre Newton. Ho diuen els diaris! —quasi crida un alumne intentant fer caure a Newton i a tot el sistema educatiu del pedestal.

 —La notícia com a mínim és exagerada. No us hauríeu de creure tot el que surt als diaris —li responc.

—També ho han dit per la ràdio! —diu un altre alumne, mirant-me acusatòriament: com goso a posar en dubte els diaris i la ràdio!

Aquí, últimament, em rendeixo: qualsevol comentari que intento fer, raonadament, contra el mal periodisme, la mala medicina o el fervor per la cuina mediterrània es considera a les classes un atac contra les tribus professionals dels periodistes, metges i escalfaolletes. Ep, puc ser igual d'irònic amb els enginyers, físics i matemàtics (però aquí només es queixen els alumnes que tenen pares o mares d'aquest ofici). Bé, hem fracassat en això de fomentar l'esperit crític de l'alumnat, però, almenys una vegada en la seva vida, han sentit o llegit una noticia sobre matemàtiques sense que sigui una tasca escolar.


Capítol III
La veritat sempre triomfa...però pocs se n'assabenten

Aquests dies he anat seguint la notícia i els comentaris que ha provocat a internet: un percentatge important fan referència al fet trascendental de com aquest noi de setze anys té un bigoti tan poblat o a que, amb el sistema educatiu espanyol, és impossible produir genis com aquest ... i és que els comentaristes anònims de les notícies sempre demostren un gran nivell intel·lectual i humà.

Entre d'altres perquisicions, vaig entrar en el web del Martin-Andersen-Nexö-Gymnasium, institut on estudia Ray, i en el pdf que us enllaço (aquí), en la pàgina 12, veureu que efectivament ha guanyat un quantiós premi escolar pel seu treball (no és el primer premi, sinó el segon!). Suposo que el primer premi, sobre relativitat, no ha merescut cap comentari de la premsa perque no involucra a Newton i a un compatriota de Ramanujan.

L'abast real  del treball de Ray està molt ben explicat en el magnífic bloc, en castellà malgrat el títol,  Francis (th)E mule Science's News (feu clic, val la pena, a El problema de Newton y la solución que ha obtenido Shouryya Ray (16 años)). Fins i tot, La Vanguardia ha rectificat la notícia: Un premio a la precocidad, no al genio.   

Ara, com en les pel·licules de terror, hauria de sonar una música plàcida anunciant el final i els crèdits, però...

Capítol IV
Gràcies al mal ofici, la mentida sempre torna i el rigor mai no guanya

Si el teniu a mà, no us perdeu el suplement ES de la Vanguardia d'ahir, 2 de juny (quan es pugui enllaçar legalment d'aquí a un mes, ja ho faré). A la portada surt el pallasso Luis Raluy, aficionat a les matemàtiques, i el títol no té pèrdua: "Poca broma amb les mates. Les matemàtiques se'ns resisteixen però cada cop són més importants". A l'interior hi ha un article amb un reportatge fotogràfic del senyor Raluy vestit de l'ofici, de pallasso, vull dir. Referint-se a les aportacions d'aquest aficionat escriuen "perles" com: "El 1996, per exemple, va proposar la solució a l'irresoluble problema de la trisecció de l'angle amb regle i compàs, i al seu darrer llibre intenta demostrar la fórmula que genera els nombres primers fins a l'infinit". Raluy afirma: "Les matemàtiques són una cosa meravellosa: si no, és culpa del professor" (ja feia cinc minuts que no es parlava de la nostra incompetència!). Sobre algun dels problemes irresolubles que ha solucionat Raluy (i que són demostradament irresolubles!) podeu llegir: Construcciones con regla y compás (II): Los problemas délicos.

Com que ja estic cansat de lluitar contra els elements i no puc retre homenatge a Raluy anant al seu circ (pateixo una forma intel·ligent de coulrofòbia), no puc menys que demanar que li atorguin una Medalla Fields a ell i una menció honorífica al diari més nostrat. Ep! i espero que aquesta entrada no faci disminuir l'afició a les matemàtiques de pallassos, periodistes i alumnes de secundària.

Addenda del 20 de juliol de 2012

Fa uns quants dies que ja és possible llegir en línia, a la hemeroteca digital del diari i encara que no sigueu suscriptors, el suplement Es de La Vanguardia que criticava en el Capítol IV d'aquest escrit.

Portada del Suplement Es del 2 de juny de 2012
El podeu consultar directament en el web del diari:

Poca broma amb les mates (en català)

Las mates no son cosa de broma (en castellà)

De fet, el document ja estava a la xarxa, pràcticament des de la seva aparició, en alguns webs i blocs dedicats a les matemàtiques que es deuen felicitar que es parli de la matèria, però que no entren en valoracions (per exemple, el podeu trobar en el web del Creamat).

Tornant a l'estudiant Ray i la seva demostració, dos professors de la Universitat Tècnica de Dresden van redactar un comunicat per aclarir l'abast del treball d'aquest noi (Comments on some recent work by Shouryya Ray). Gaussianos, ja passat el desconcert inicial, ho va comentar: Los profesores de Shouryya Ray aclaran la situación sobre su supuesta solución de un problema propuesto por Newton.

5 comentaris:

  1. Bon vespre, desprès de llegir el teu article, m'agradaria fer-te un petit comentari que no he trobat adequat a la noticia que comentaves.

    En primer lloc, vas errar al comentar que "ningún periodista ni diària han corretgit el seu error respecte la notícia, només alguns físics han demanat disculpes"; bé, doncs jo he trobat la noticia de la Vanguardia rectificada, aquí te la deixo:
    http://www.lavanguardia.com/ciencia/20120531/54302062473/shouryya-ray-premio-precocidad-no-genio.html

    En segon lloc, generalitzes massa. És cert, que hi ha mal peridisme, medicina o cuina, però ni tot el periodisme d'avui en dia és dolent ni tots els professors saben transmetre adequadament els coneixements.

    Finalment, voldria comentar-te que, des del meu punt de vista, els alumnes SÍ són crítics, la pregunta és: ¿els escolteu? ¿els deixeu opinar? O quan la seva opinió s'allunya massa de la vostre, els deixeu d'escolar? No pretenc generalitzar, hi haurà alumnes més o menys crítics, però sens dubte, és necessàri "obrir la ment" per conèixer la opinió de l'alumnat (et sorprendríes de tot el que podríen comentar si en tinguéssin la oportunitat).

    PD. En general, el blog està força bé.

    ResponElimina
  2. Gràcies anònim pel teu comentari: aportes aire fresc i jove al bloc, però...

    1. Em fa l'efecte que no has acabat de llegir bé l'entrada. Fixa't que en el meu escrit dic que "Fins i tot, La Vanguardia ha rectificat la notícia: Un premio a la precocidad, no al genio..." Per tant, l'enllaç que em dónes per rectificar coses que no he dit ja l'he donat jo en el text.

    2. Si llegeixes bé no generalitzo: he dit que una dada en contra que la notícia fos certa era que El País (que suposo que és obra de periodistes) no n'havia dit res. Per tant em fio, críticament d'alguns periodistes i d'alguns diaris. També em fio d'alguns peixaters, però no de tots...

    3. Si ets alumne/a meu/meva sabràs que ni jo mateix em lliuro de les meves crítiques. Nombrosos testimonis et podran dir que no tinc cap problema en afirmar que: "Qui sap fer una cosa la fa; qui no, l'ensenya" o "Estudieu força que si no acabareu fent classe". Un problema greu del jovent (ho ha estat del jovent de totes les èpoques) és que no sabeu interpretar la ironia i que no sou capaços de riure-vos de vosaltres mateixos (i ara sí, generalitzo).

    4. Ser crític no és criticar. Intento escoltar amb respecte les persones que parlen raonadament, però el respecte és per a les persones i hi ha opinions que no mereixen cap respecte. Hi ha moltes coses que no són certes encara que tothom opini que sí ho són.

    5. Espero que no siguis alumne/a meu/meva perquè em sabria greu que no et sentissis escoltat, però escoltar no vol dir donar la raó... I de vegades, tractar bé a algú consisteix en fer-li veure que s'equivoca.

    6. També et sorprendrà que m'agrada ser sorprès, però cada vegada em passa menys. I que tinc la "ment oberta", tot i que ja començo a tenir algunes coses, poques, clares i que no penso transigir perquè una majoria en pensi d'altres.

    7. Si us plau, no signis com Anònim, serà molt modern i democràtic, però a mi m'agrada, quan parlo amb algú, poder-li posar un nom.

    8. De nou, gràcies (en general).

    ResponElimina
  3. Sento no haver respós abans, però la Selectivitat apreta i els temaris, ara mateix, semblen haver-se multiplicat...

    1-En primer lloc, he de reconèixer que no vaig acabar de llegir l'artícle, et demano disculpes per haver-te corretgit quelcom erroni; les ganes d'escriure el que en pensava em van precipitar (però diuen que rectificar és de savis).

    2-Pots fiar-te de la opinió que consideris més acertada o, a dies d'ara, menys precipitada. Però, continuo pensant, que ser periodista o peixeter no dona ni més ni menys credibilitat a la opnió de quelcom. Puc confiar en el peixeter del poble tant com en el periodista de la Vanguardia, però reconec que la feina del primer és vendre peix i el de l'altre informar-se per informar.

    3-Pel que he entés, creus que no som capaços de riure'ns de nosaltres mateixos. I, aquest cop sí, no em negués generalitzar. Bé, segons el meu criteri, l'humor i la ironia són dosc conceptes totalment subjectius (i ho ha estat en totes les èpoques). Crec no equivocar-me, si afirmo que potser el que a mi em fa gràcia, a tú no te'n fa, i a l'inversa. El problema no és si compartim els mateixos gustos humorístics, sinó que a vegades una broma sense mala intenció, pot doldre a l'altre. I aquí, la broma (o ironia) deixa de ser una broma.

    4-Dius que el respecte és per a les persones (totalment d'acord). Però també afirmes que no totes les opinions mereixen respecte, aquí discrepo. Pots "no compartir una opinió", però s'hauria de respectar sempre i quan no afectés a una/es persones.

    5-"escoltar no vol dir donar la raó" torno a estar-ne totalment d'acord. El problema és que a vegades a classe és fa difícil saber fins a quin punt podem o no podem donar la nostre opinió (i no només per la falta de temps, i el gran temari a explicar) sinó perquè no tots els professors estàn oberts a sentir-la.
    Aixó no significa que no m'hagi sentit escoltada, simplement no he tingut la oportunitat de que m'escoltesis.

    6-Jo tampoc canviaré d'opinió pel que la majoria pugui pensar (tot i que mai es pot dir Mai). Per tant, per molts crítiques que rebi el periodisme d'avui dia (i no considero periodisme ni la "premsa rosa" ni el nombre infinit de tertulies "periodístiques de Telecinco, segueixó confiant en el poder que pot tenir un bon periodiste a la societat; és a dir, penso seguir lluitant per ser una bona periodista.

    7-No tinc cap problema de firmar amb el meu nom, no m'arrepenteix-ho de les meves opinions. Però no acostumo a comentar en boggs i no s'havia com era més adequat firmar.

    8-No vaig tenir la ocasió de despedir-me. Tot i que potser he discrepat en algunes opinios teves durant el curs, crec que no podíem haver tingut un prefessor de física millor. No sóc molt bona en números (sí, vaig errar de batchillerat potser, qui sap), però m'has ajudat a entendre una mica més el inmens món de la física, i el més important, m'has obert la curiositat al respecte.

    8-Vols riure una estona de la física? Et recomano la sèrie "Big Bang Theoty", no té desperdici!

    ResponElimina
  4. He guardat fins ara un prudent silenci: en part per respectar el ritu de pas que representa la selectivitat (que espero que t'hagi anat molt bé), en part perquè no he tingut temps ni esma de contestar...

    Tinc la impressió que el que comento a continuació fa més per un bloc del tipus del Café filosòfic del Vendrell que no pas per un trist bloc de matemàtiques, però som-hi!

    1. No cal que et disculpis! Sí que diuen que "rectificar és de savis". També diuen que "els savis són despistats", però això no converteix a tots els despistats en savis (això darrer és, objectivament parlant, una ironia basada en un ús pervers de la lògica).

    2. Evidentment, la feina del periodista és informar-se abans d'informar com la de tots els ciutadans és informar-se abans d'opinar. Em fa l'efecte que el requisit d'informar-se o d'intentar-ho, no sempre es compleix.

    3. L'humor i la ironia no són conceptes totalment subjectius. Una frase et pot fer gràcia o no, però la majoria dels humans (no entendre el sentit figurat d'una frase és símptoma d'algunes malalties) són capaços de copsar la diferència entre allò que es diu seriosament, allò que no s'ha de prendre al peu de la lletra i allò que es diu seriosament amb un toc irònic. En canvi, els ordinadors, ara per ara, no poden fer-ho. No ens esverem que no penso parlar del test de Turing! Una altra cosa és que allò que vol ser una broma, i que pot no ser-ho, no es prengui com a tal (i aquí parlem de "bromes pesades" o de "quina poca gràcia!"). A més, com que anem perdent matisos, ens costa distingir acudits, facècies, anècdotes, bromes, ironies o sarcasmes. I si parlem de com ens costa copsar les intencions, les finalitats i els contextos...

    4. Per aquí sí que no passo! Quan he escrit "opinions" no em refereixo a frases de l'estil "el fúcsia combina molt bé amb el groc". Per parlar d'opinions hauríem de definir bé "opinió": opinar es pot fer només de coses qüestionables, però ara el problema és definir "qüestionable"... (suposo que aquí, Wittgenstein riuria). Però, si opinions poden ser: "Hi ha persones que són inferiors (dones, jueus, cristians, musulmans... depèn del context cultural) i, per tant, no tenen els mateixos drets que d'altres", "Els càstigs corporals són legítims i útils si els apliquem per corregir la conducta dels infants", "Hi ha obres d'art o llibres que s'haurien de prohibir perquè perverteixen el poble"... No crec que aquestes "opinions" hagin de ser respectades i ara no perdré el temps parlant de les opinions de Hitler, Mussolini o Stalin. Per altra banda, tampoc ho haurien de ser les "opinions" o afirmacions que es formulen des de la ignorància (en algun lloc he llegit que la ignorància no és una opinió): "crec que la terra és plana", "és millor no vacunar els nens", "només utilitzem el 10% del cervell". I, ho sento, però se'm fa complicat decidir si una opinió afecta o no afecta a una o a més persones.

    (continuo en el següent comentari)

    ResponElimina
  5. (el senyor Google s'assembla cada vegada més al senyor Twitter i no permet comentaris llargs, ara ve la continuació)

    5. La meva impressió és una altra, i alguna vegada he pensat de fer el següent experiment: donar opinions antagòniques en classes diferents i veure la reacció (em fa l'efecte que on digui A, tothom serà partidari de B i a l'inrevés). De vegades tinc la sensació que la mateixa opinió dita des de la taula del professor o des de la taula de l'alumne es rep de manera ben diferent (i compte que, sociològicament parlant, ja ha de ser així). Hi ha un altre fenomen que he observat que em preocupa més: els discursos han de ser raonats i no és admissible com a prova de certesa "això és així perquè la meva opinió així ho diu". Per altra banda, no escoltar és poc subtil: prefereixo fer comentaris o preguntes que almenys desvetllin i desassosseguin. A tall d'exemple, a continuació de la pregunta, incorrectament formulada, de "Esteu a favor o en contra de l'energia nuclear?" m'agrada afegir, independentment de les respostes, "de la de fusió o de la de fissió?".

    6. No siguis maximalista que no he atacat tot el periodisme ni a tots els periodistes (ni que fossin físics, biòlegs o matemàtics, que aquests sí que s'ho mereixen!). Però, si us plau (no sé si la frase ha d'anar aquí i espero que no et molesti): els periodistes i els futurs periodistes hauríeu d'anar amb compte i no cometre massa errades ortogràfiques i de vocabulari.

    7 i 8. Ara que ja t'he pogut reconèixer (de debó que no m'agrada rebre anònims, podies haver firmat "Laura" o "Periodista indignada" si volies conservar l'anonimat), t'agraeixo la part més de caire personal d'aquests dos apartats. Crec que no t'has equivocat i que necessitem periodistes de formació diversa. Als Estats Units, per exemple, hi ha periodistes que han seguit itineraris de formació molt diversos i alguns amb una base científica molt sòlida. Aquí, a falta d'aquesta base, necessitem persones que almenys siguin capaces d'acudir a d'altres per confirmar i aprofundir en les informacions que donen.

    9 (suposo). Gràcies per la recomanació, però visc en la paradoxa en la qual les coses que em diverteixen cada vegada són més serioses. Em permeto una recomanació a canvi de la teva: en el bloc Ciencia explicada hi ha unes magnífiques entrades que poden ser útils als periodistes i públic en general que tingui "problemes amb els números" (a tall d'exemple, Curso exprés de estadística para periodistas (y otra "gente de letras".

    I per tal que consti: la meva intenció a l'escriure tot això és bona, però al bonàs i determinista Einstein ja se li atribueix l'apòcrifa i postmoderna frase: "Tot és relatiu".

    ResponElimina