La paraula criptografia procedeix del grec i ve a significar "escriptura oculta". Generalment, quan s'afina una mica més, es distingueix la criptografia, diguem-ne la ciència d'escriure en codis ocults o l'estudi de la codificació, de la criptoanàlisi que s'ocupa de llegir o de descodificar els missatges. La criptologia seria la ciència que englobaria aquestes dues branques. Si em permeteu un impertinent comentari etimològic —els meus coneixements de llatí són pocs i rovellats i els de grec clàssic, inexistents— puc justificar l'ús de la paraula criptografia (ocult i escriptura) i, amb una mica més de dificultat, el sentit de criptologia (ocult i paraula, si tradueixo -logia per paraula i no per estudi), però criptoanàlisi ja em serveix per anomenar qualsevol ciència que analitzi allò ocult (siguin missatges, fantasmes o el monstre del llac Ness). No sé com n'hauríem de dir si volem que la seva etimologia sigui més correcta.
El llibre s'ocupa de les dues germanes bessones —la criptografia sempre perseguida per la criptoanàlisi— amb alguna referència a la germana petita i entremaliada: l'esteganografia. Amb un cop d'efecte, comença per la condemna a ser decapitada de la reina d'Escòcia, Maria Stuard (un efecte secundari de no utilitzar un codi prou segur pels missatges secrets, pot ser perdre el cap) i fa un repàs, no només històric, sinó també metodològic, de la criptologia en sentit ampli. Per a les persones interessades per la lingúística i les llengües, pot ser interessant el capítol destinat al desxiframent dels jeroglífics egipcis i a la interpretació de l'escriptura lineal B o, també, la detallada explicació de l'ús de la llengüa dels indis navajos per a codificar missatges durant la Segona Guerra Mundial. I clar que no hi podia faltar l'explicació de les tasques dels criptoanalistes àrabs de l'antiguitat, la xifra Vigenère, la màquina Enigma, etc. No cal dir que Singh dedica una atenció especial a l'algorisme RSA d'ús generalitzat en el xifratge de les comunicacions digitals actuals i a les possibles aplicacions de la mecànica quàntica a la criptografia. Només es troba a faltar, però, alguna referència a la criptografia de corba el·líptica (vegeu també: ¿Qué es la criptografía de curva elíptica?).
Los Códigos Secretos dóna una visió amena, entenedora i rigorosa de la història i els mètodes de la criptografia. Malauradament, hores d'ara, la versió castellana està esgotada. A la xarxa en podeu trobar edicions digitals, consulteu, per exemple, el web de l'autor (http://www.simonsingh.net/ ), però jo continuaré fruint de l'exemplar que vaig adquirir ja fa uns anys, en paper de qualitat, ben tipografiat i de tapa dura. I en aquest cas, no envejo els e-books (a propòsit, si voleu veure un vídeo divertit feu clic a Leerestademoda).
A mi també em sembla un molt bon llibre (amb un títol excel·lent que els editors espanyols no han dubtat a destrossar). Deixa raonablement clar que, en ella mateixa, l'encriptació no té cap interés; que si se sap complicar prou la cosa i no es cometen errades, la cosa no té volta de full; que les coses que sí que en tenen són sempre "laterals": l'error, la mandra, el costum, la necessitat de compartir (codi, clau, etc.), la maleïda tendència humana a voler donar sentit al que no en té.
ResponEliminaTot i que suposo que ja ho faràs tu més endavant, em permeto de citar dues pel·lícules relacionades amb el tema. Una, perquè l'he vist fa quatre dies; l'altra, perquè és molt bona. La primera: Windtalkers (John Woo, 2002), sobre l' "ús" d'indis Navajo durant la Segona Guerra Mundial per 'codificar' les comunicacions dels marines usamericans en combat contra els japonesos. La segona: U-571 (Jonathan Mostow, 2000) –una "de submarinos", como su mismo nombre indica– sobre el robatori del llibre de codis i de la màquina Enigma d'un submari alemany greument ferit durant la Segona Guerra Mundial (allò que Mr Singh diu que els aliats en deien un pinch, una pessigada al cul de l'enemic). Qui pugui que no se la perdi.
Gràcies per ajudar-me a confirmar la meva valoració del llibre. Hi ha llibres que he llegit, em semblen excel·lents, i tinc la impressió que només els he llegit jo! També hi ha llibres que la majoria llegeixen i no m'interessen (els de Stieg Larsson, per exemple), llibres que tothom diu que ha llegit i no és cert (el Quijote) o títols que tothom troba imprescindibles i ningú els acaba (l'Ulysses de James Joyce).
ResponEliminaLes dues bones pel·lícules que cites ja les tenia al cap quan vaig redactar aquest article i n'he vist alguna altra sobre la màquina Enigma menys coneguda i igual d'interessant. Les particularitats de la llengua dels navajos, del grup de llengües Na-dené, es mereixerien un article encara que aquest idioma no hagués servit per fer un dels pocs codis no desxifrats de la història i, de retruc, fos part del fil argumental de Windtalkers. Malauradament, no sóc lingüista, però de la pel·lícula encara m'atreviré a parlar.