dimecres, 27 de gener de 2010

Qui és el personatge del quadre? La invisibilitat dels matemàtics



L'il·lustre personatge del qual heu d'endevinar el nom és el que apareix en el quadre més gran (cliqueu a la fotografia si la voleu ampliar). La foto és un muntatge que he fet amb l'ajuda de Photofunia. En aquest web podeu aconseguir efectes interessants amb les vostres fotografies d'una manera molt senzilla.

Amb aquest repte és fàcil demostrar que els científics i els matemàtics, encara més, són invisibles i inexistents pels mitjans de comunicació i la societat en general. Si sabeu la resposta o voleu provar sort, envieu els vostres comentaris.

10 comentaris:

  1. Hola Lenok! Efectivament és Andrew Wiles. Com que l'entrada ja té uns anyets, algú altre ja s'havia avançat en donar la solució: ho pots comprovar llegint els comentaris a l'article Simon Singh: llibres rodons (III). L'enigma de Fermat en aquest mateix blog.

    ResponElimina
  2. Llàstima... Bé, suposo que la satisfacció de resoldre un enigma no es troba només en fer-ho el primer... Gràcies igualment!

    ResponElimina
  3. I tant que no! La satisfacció de resoldre un enigma no té res a veure amb ser el primer o el darrer. A més, jo he tingut la satisfacció de descobrir que hi ha persones que saben qui és Andrew Wiles!

    ResponElimina
  4. No és en certa manera trist que això sigui una alegria?

    ResponElimina
  5. Sí de vegades l'alegria té tocs de tristor (l'aparent paradoxa que planteges només la pot fer algú que li agrada la poesia!). Com que no crec en la taxonomia de les emocions, no em resulta estrany barrejar-les. I ara ho podria portar al territori matemàtic i dir que les emocions es descriuen millor a través de la lògica borrosa (fuzzy logic) que no pas utilitzant la binària lògica d'Aristòtil.

    ResponElimina
  6. Efectivament, encertes en dir que m'agrada la poesia, així com també coincidim en no creure en la catalogació dels sentiments. Tanmateix, a mi em resulta confús intentar entendre les emocions a través de les matemàtiques, però a la vegada provo d'allunyar-me d'una descripció fisiològica i anar més enllà...

    ResponElimina
  7. Evidentment, les emocions no es poden entendre des de les matemàtiques! La referència a la lògica era més aviat metafòrica i anava en en sentit que el "o bé blanc, o bé negre" no s'escau per tal de descriure les emocions o els sentiments i que, per fer-ne un model (que no entendre-les), millor la lògica borrosa. De totes maneres, la fisiologia i més concretament la neurologia estan aconseguint, cada vegada més, una teoria més afinada de les emocions. Comprenc la teva recança cap a la descripció fisiològica, però cal dir, que per molt que avanci la ciència, dubto que aquest avanç modifiqui el nostre comportament i com gestionem les emocions. Et posaré un exemple "poc emocional": tinc alguns coneixements de fisiologia i t'asseguro que, quan tinc set, no se m'acut pensar que s'acaben d'activar determinats osmoreceptors de l'hipotàlem (a més, si hi pensés, això no afebliria la sensació ni m'ajudaria a trobar aigua).

    Ui! Em temo que m'estic allunyant de la temàtica del blog...

    ResponElimina
  8. De fet, em referia justament a aquest tipus d'exemple quan deia que intentava allunyar-me de les descripcions fisiològiques, perquè opino que tot i que (com molt bé has indicat) s'estan duent a terme un munt d'avenços en el món de la neurologia, no arriben a donar-nos la "satisfacció" o la "coneixença" de que comprenem bé el que sentim i els seus motius... Ara bé, segurament això ens portaria a una altra pregunta de l'estil << És possible esbrinar realment el funcionament de les emocions?>> que ens portaria a una altra pregunta...

    De vegades, tot i que tinguem un fil conductor (en aquest cas les matemàtiques), és difícil no desvariar...

    ResponElimina
  9. Continuo amb el desvari, només per manifestar (i és una opinió) que no estic d'acord amb l'actitud, de l'home occidental més típic, d'intentar comprendre, cercar els motius o les causes "racionals" de tots els fenòmens (per què ara estic content? quin sentit té la nostra existència?...). Això pressuposa la creença en un univers ben curiós que està fet de manera que nosaltres el puguem entendre i comprendre (quan ni tan sols estem segurs que les "causes" precedeixin els "efectes"). Ep! no nego ni la ciència ni l'actitud científica; però, si en l'equip de la possible intel·ligibilitat, hi juguen el racionalisme més furibund, el realisme ingenu i el determinisme laplacià, em sembla que no guanyarem la lliga. Pot semblar que em contradic, si llegim d'altres comentaris meus, i m'hauria d'allargar per explicar-ho bé. De fet, i ja l'he citat d'altres vegades, Jorge Wagensberg ho desenvolupa molt bé en la seva obra Ideas sobre la complejidad del mundo (en pots veure un resum-assaig aquí).

    ResponElimina