dimecres, 2 de novembre del 2011

James Randi: màgia, escepticisme... i neurociències

La trajectòria vital del canadenc, nacionalitzat nord-americà, James Randi (Toronto, 1928) té molt poc a veure amb les matemàtiques; però, si em calgués alguna justificació, podria dir que li dedico aquest escrit perquè ha treballat en física recreativa i aplicada (en les vessants: il:lusionisme i investigació de "fenòmens estranys") o perquè era amic i col·laborador de Martin Gardner — en l'entrada d'aquest bloc que vol ser un homenatge a aquest darrer ja apareix el seu nom de passada, vegeu Martin Gardner (1914-2010). Randi, el seu nom autèntic és Randall James Hamilton Zwinge, és més famós per les seves activitats en contra de les pseudociències i per la seva feina de "desemmascarament" de les interpretacions paranormals d'alguns fenòmens que no pas per la seva faceta d'il·lusionista. Va ser membre, com Gardner, del CSICOP (actualment Commitee for Skeptical Inquiry o CSI), però les disputes legals amb el "doblegaculleres" Uri Geller van fer que deixés d'estar-ne associat per a no perjudicar el CSICOP (Geller havia presentat demandes legals que afectaven aquesta organització a més de a Randi). Randi també és conegut perquè ha ofert un premi d'un milió de dòlars a qualsevol persona capaç de demostrar la possessió de poders paranormals, sobrenaturals o ocults en un experiment dut a terme sota unes condicions acordades per totes dues parts. Si us animeu a presentar-vos-hi o si sou persones curioses, feu clic a


i a continuació us podeu passejar pel web de la James Randi Educational Foundation (per a més informació, vegeu.també Fundación Educativa James Randi).

Si voleu més dades biogràfiques, podeu consultar aquestes fonts que estan al costat de la fotografia de Mr. Randi:

 

James Randi a Wikipedia
  








 Aquest escèptic empedreït (parlem d'escepticisme científic, no d'escepticisme filosòfic) ha estat a Espanya aquest any, a principis de maig, per tal de participar en la trobada Neuromagic: los engaños de la mente que va reunir professionals de la màgia i de les neurociències (vegeu la breu explicació que apareix a Fundación Illa de San Simón, en la columna esquerra d'aquesta pàgina web podreu descarregar una nota de premsa en format pdf). No sé si l'intercanvi de coneixements va ser profitós o ha permès algun avanç important en les teories de la cognició (ho dubto), però si que ens ha deixat alguns vídeos curiosos: un és Magia y neurociencia, manual para "engañar" al cerebro. I no em puc estar d'insertar-ne un altre, que no us podeu perdre (i que de fet ha estat el detonant que m'ha portat a escriure tot això):



Aquest darrer vídeo el trobareu també en la notícia La magia puede ayudar al conocimiento del cerebro. Ah! i si una nit d'insomni teniu la temptació de trucar a un tarotista o a un endeví d'aquests que proliferen tant per les nostres contrades, val més que li doneu una ullada a Skeptical Inquirer.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Les sobtades aparicions dels problemes de Sam Loyd (I)

Ja he comentat en un altre lloc (vegeu Problemes per passar un pont (I)) alguns danys col·laterals que patim, gustosament, els professors de matemàtiques: tothom es veu amb cor de proposar-nos problemes matemàtics o d'enginy i ens veiem obligats, per amics i familiars, a repassar comptes en tot tipus de comerços. Ara he recordat, encara que no faci massa al cas, una anècdota que explicava Pilar Bayer: quan en una botiga a la qual hi anava amb freqüència (diria que era una peixateria, però parlo de memòria), la persona que l'atenia es va assabentar que es dedicava a la matemàtica, li va dir tot seguit: així, vostè deu fer sumes molt llargues, oi?

Tornem als danys, repeteixo que gustosament patits, amb un exemple. El curs passat, durant una classe de 2n de batxillerat, un alumne em va posar a prova amb dos reptes matemàtics (va aprofitar que els seus companys encara es barallaven amb alguns exercicis mecànics i vull creure que ell ja els havia acabat): un era un anodí, però elegant, problema de trigonometria (me'l guardo per a una altra ocasió), però l'altre, en aparença senzill, em va desconcertar. En resum l'enunciat d'aquest venia a dir:


Problema dels dos viatjants

Un viatjant surt d'un edifici A i es dirigeix cap a l'edifici B. Un altre viatjant surt de B i va cap a A. Els dos es troben a 720 metres d'A i continuen fins el seu destí. Passat un cert temps, surten simultàniament (*) de cadascun dels edificis i fan el trajecte invers, ara es troben a 400 metres de B. Si sabem que van a velocitats constants i el trajectes són en línia recta, quina distància separa els dos edificis?

(*) Correcció del 15 d'octubre de 2011
Aquest enunciat era una excusa per introduir el problema original (The Ferry Boat Problem) que trobareu més avall  i he comès un error important en la redacció del problema al no posar-hi la deguda atenció. Com podreu comprovar, si llegiu els comentaris que acompanyen aquest article, m'ho ha fet notar en Frederic, comentarista habitual del bloc. El surten simultàniament que està marcat en negreta canvia de forma decisiva la situació. En descàrrec de l'alumne que me'l va explicar, diré que ell no va afegir aquesta condició en la tornada. Com que ha passat força temps, no recordo les paraules exactes, però anaven en el sentit de: els dos viatjants passen un cert temps en cadascun dels edificis i quan tornen es troben a 400 metres de B... sense la simultaneïtat de la meva transcripció maldestra. Per tant, si us poseu a solucionar el problema agafeu la versió dels ferrys que està escrita més avall.

Però aprofito l'ocasió per demanar-vos:

Pregunta sobre aquesta versió apòcrifa del problema dels dos viatjants
Si no en canviem el redactat i la tornada es fa simultàniament, quina és la solució?

El problema no té solució perquè, amb les condicions que s'hi donen, és impossible que es trobin en l'anada a 720 metres d'A i a la tornada a 400 metres de B. Si els dos viatjants van sempre a velocitats constants i surten simultàniament en les dues ocasions, com que mesurem primer la distància des d'A i després des de B, aquestes dues distàncies haurien de ser idèntiques (o 720 metres les dues vegades o 400 metres les dues).


Jo que sóc una persona curiosa i, perquè negar-ho, m'estava fent un embolic amb els viatjants que em feia enyorar el final de la famosa obra d'Arthur Miller, vaig decidir fer una cerca per la xarxa. Devia escriure alguna cosa semblant a 400 720 problema i el cercador em va descobrir que l'enunciat del problema original era de Sam Loyd! Com haureu llegit si heu fet clic en l'enllaç anterior, el nord-americà Samuel Loyd (1841-1911) va ser un jugador d'escacs que es va dedicar també a la matemàtica recreativa. De fet, sense ser matemàtic, podeu llegir la seva biografia en el web dedicat a la història de la matemàtica MacTutor (vegeu Samuel Loyd a MacTutor).

Un fill de Sam Loyd va publicar el 1914, quan ja havia mort el seu pare, un recull de l'obra paterna amb el títol de Sam Loyd's Cyclopedia of 5000 Puzzles, Tricks and Conundrums (si voleu veure aquest llibre escanejat, paga la pena, feu clic a The Cyclopedia of Puzzles o si voleu dirigir-vos directament a la portada i anar passant pàgines digitals, cliqueu aquí). Hi trobareu el problema dels viatjants en la versió original, amb el nom de:


The Ferry Boat Problem


 En aquesta edició, el problema està a la pàgina 80 (veieu-lo en l'anglès original). Si voleu una traducció en castellà que correspon a l'edició espanyola d'un recull de l'obra de Loyd a cura de Martin Gardner, us la dono tot seguit (disculpeu que no ho tradueixi al català):

"Dos ferrys se ponen simultáneamente en marcha en márgenes opuestas del río Hudson. Uno de ellos va de New York a Jersey City, y el otro de Jersey City a New York. Uno es más rápido que el otro, de modo que se encuentran a 720 yardas de la costa más próxima.
Tras llegar a destino, ambas embarcaciones permanecen diez minutos en el muelle para cambiar el pasaje, y luego emprenden el viaje de regreso. Vuelven a encontrarse esta vez a 400 yardas de la otra costa. ¿Cuál es la anchura exacta del río?
El problema muestra que la persona normal, que sigue las reglas rutinarias de la matemática, quedará perpleja ante un problema simple que requiere tan sólo un conocimiento superficial de aritmética elemental. Un niño podría resolverlo y, no obstante, me atrevo a arriesgar la opinión de que noventa y nueve de cada cien hombres de negocios no lograrían resolverlo en una semana. ¡De eso sirve aprender matemática por medio de reglas en vez de hacerlo por medio del sentido común, que siempre nos da una razón!"


No estic massa d'acord amb l'apel·lació al sentit comú o a l'aritmètica elemental ni tampoc en l'afirmació que un nen pot resoldre el problema, però és veritat que no calen massa coneixements matemàtics per resoldre'l... o sí, si ens agrada matar mosques a canonades! A mí de vegades m'agraden les canonades: ara que ja sé la solució pel mètode curt, em deleixo per aconseguir-la a partir de les fredes equacions de la cinemàtica elemental.


Com va dir Andrew Wiles (però no espero aplaudiments): Crec que ho deixaré aquí! Ja tornarem a invocar a Sam Loyd i Martin Gardner en una altra ocasió. I la solució? Au va! no caigueu en la temptació d'acudir al cercador i a veure si la trobeu tot solets!

diumenge, 25 de setembre del 2011

Fotografia matemàtica

Les teories i les activitats matemàtiques requereixen definicions precises i acurades. Els aprenents d'aquesta disciplina s'estranyen que conceptes força intuïtius es presenten de forma molt abstracta (veieu a tall d'exemple: Sobre la definició de límit d'una funció en el bloc Apunts matemàtics) o, a l'inrevés, que les definicions són tan abstractes que costa fer-se'n una idea intuïtiva (cliqueu subespais vectorials i no us espanteu si no sou de l'ofici).

Ara em veig en el dilema de voler parlar de fotografia matemàtica i de ser incapaç de fer-ne una precisa i acurada definició. ¿Es convoquen arreu concursos de fotografia matemàtica i els membres del jurat són incapaços de donar una bona definició d'allò que s'ha de presentar per optar a un premi? Podeu llegir diversos intents de definició en el web Fotografia matemàtica o veure la presentació Fotografía matemática que van fer en una escola de la Comunitat de Madrid (Escuelas Pías de Aluche) i comencereu a intuir de què vull parlar.

Em sembla que el problema rau en què, en els concursos de fotografia matemàtica, no es premien només les fotografies! Permeteu-me un exemple:


Aquesta fotografia, que ignoro si ha participat en algun certamen, és de Laura Martín Escribano i la podeu trobar en Cocina y Matemàticas o en Matemágicas. En aquest cas arquetípic, les quatre llimones, un pèl passades, i les dues mandarines no conformen una fotografia matemàtica acceptable sense l'enginyós títol. Per cert, no ens fem un fart de dir a les classes que les fraccions s'han de simplificar! Per què no "un tercio de dulzura"? Un cas semblant el protagonitzen els publicistes de la Damm Lemon 6-4, que dominaran l'anglès, però cauen en el mateix parany i no saben o no volen simplificar (Per què Damm Lemon 6-4 i no 3-2?).

En molts casos, aquestes fotografies estan més a prop de l'art del genial Joan Brossa que de les matemàtiques: us recomano una passejada pel web Joan Brossa. Poeta,  cliqueu en l'apartat Obra i ja em direu si la poesia visual o els poemes objecte no tenen trets en comú amb les fotografies matemàtiques. De totes maneres, sóc un ferm defensor d'aquests certàmens perquè fomenten una manera de mirar, diguem-ne mirada matemàtica (apa! una altra definició quasi impossible).

Per cert, ABEAM  organitza, ja fa anys, un concurs de fotografia matemàtica (en el seu web hi podeu llegir una ponència de Santi Vilches i Carles de Cubas sobre el concurs (X anys de fotografia matemàtica) i veure la presentació d'aquesta ponència. Aquesta presentació és especialment interessant perquè, entre d'altres coses, mostra exemples de bones fotografies d'aquest tipus i assenyala, discutint casos concrets, la importància del títol en la valoració d'aquestes obres.

Si us animeu a participar en algun concurs com aquest: trieu un bon tema, feu-ne una bona fotografia (ja sabeu: enquadrament, llum, etc.) i... penseu-vos bé el títol. Espero que els enllaços que he anat donant serveixin per entendre què és una fotografia matemàtica i que us ajudin a percebre el món de forma més polièdrica.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Els diaris i les matemàtiques per passar la tarda (II)

Addenda del 27 d'agost de 2012

Per als benvolguts internautes que estan cercant informació sobre El Cervell matemàtic de La Vanguardia: Si us plau podeu llegir l'entrada, però l'encertareu més si feu clic a El Cervell matemàtic.

En el darrer escrit, Els diaris i les matemàtiques per passar la tarda (I), comentava l'entreteniment que amb el nom d'El cervell matemàtic apareix cada dia d'aquest mes, de fet va començar a finals de juliol i acabarà a principis de setembre, en el diari La Vanguardia. El País va endegar des del mes de març d'enguany, amb la col·laboració de la Real Sociedad Matemática Española, una iniciativa molt més ambiciosa: Los desafíos matemáticos (des d'aquest bloc ja vam donar notícia del "primer desafío" en Els Desafiaments matemàtics d'El País. Comencem pels grafs). La secció de La Vanguardia és modesta i vergonyant; com anècdota, l'adaptació dels exercicis de l'adolescent Prova Cangur adaptades a un hipotètic, anumèric i llec lector: si els resultats són irracionals no apareixen en forma d'arrel, com en les preguntes originals per als alumnes de secundària, sinó en forma de nombre decimal aproximat o, en un repte recent, se'ns indicava com a pista que la diagonal d'un quadrat de costat una unitat és aproximadament 1,4 (ja se sap que el Teorema de Pitàgores pertany al món de les matemàtiques avançades)...

Els "desafíos" s'han anat presentant setmanalment en format de vídeo a l'edició digital d'El País i els lectors hi poden participar enviant les seves respostes. Si voleu accedir als problemes proposats i a les solucions, feu clic a:


La presentació dels enunciats va a càrrec de persones de diferents àmbits relacionats amb les matemàtiques. A tall d'exemple, podeu veure el desafiament número 13 que va ser presentat per dues noies que cursaven 3r d'ESO a Catalunya i que havien participat en el projecte Estalmat:

Problema: Una camiseta bordada en zigzag



Si després de pensar-hi una estona llarga, potser una tarda?, voleu comprovar la solució, feu clic a Una camisa bordada en ángulo de...  Pot ser curiós i interessant llegir, en el mateix País digital, els comentaris dels internautes abans i després de fer pública la solució. En aquest problema concret hi ha qui es queixa del fet que la solució exacta del problema, amb les condicions donades, és impossible; qui protesta perquè aquestes noies no haurien de saber la trigonometria necessària per aconseguir la solució (han comès el crim d'avançar-se al currículum de 3r d'ESO!); qui troba que donar un resultat aproximat és impropi del món matemàtic, etc.

Per cert, l'incansable professor Manuel Sada ha inclòs en el seu web unes simulacions amb GeoGebra que faciliten trobar les solucions d'aquests desafiaments (cliqueu, si us plau, a Simulaciones con GeoGebra). 

dimarts, 23 d’agost del 2011

Els diaris i les matemàtiques per passar la tarda (I)

De tant en tant, la curiositat em porta a consultar quines són les paraules que han teclejat els internautes en el cercador abans d'accedir a aquest bloc. Em temo que, de vegades, tot i que intenten introduir una seqüència de paraules que creuen molt específica, el motor de cerca els mena a aquest lloc on no trobaran allò que desitgen. A tall d'exemple, els qui van teclejar dibuixos igualtat de gènere (el senyor Google, apartat imatges, va respondre amb un esquema de la construcció d'un rectangle auri!) o algú ha tingut problemes amb la doble correcció de la selectivitat a Catalunya (a aquest darrer li haurien d'explicar algunes de les subtileses de la cerca a la xarxa) no es van trobar amb la informació que volien. En d'altres ocasions, aquestes paraules clau m'han animat a escriure a alguna entrada i en aquest article concret m'han donat part del títol: no sé si una o dues persones van arribar aquí després de teclejar matemàtiques per passar la tarda o matemàtiques per passar una tarda.

Aquesta necessitat de trobar alguna activitat per passar la tarda, per passar el temps o, més radical encara, per matar el temps em sembla que és específicament humana (l'home deu ser l'únic animal que s'avorreix!). Així una de les seccions habituals que no pot faltar en la premsa escrita és la de Passatemps. A part dels habituals, mecànics i previsibles sudokus, enguany dos diaris de prestigi, La Vanguardia i El País, han volgut donar un toc de matemàtiques a les seves pàgines. De la iniciativa d'El País ja n'he parlat en Els desafiaments matemàtics d'El País. Comencem pels grafs. No sé si per mimetisme, La Vanguardia va iniciar, des del passat 24 de juliol, una reduïda secció diària titulada El cervell matemàtic que finalitzarà el 4 de setembre. M'agradaria comparar aquestes dues iniciatives perquè ens donen una pista del tractament de les matemàtiques en aquestes dues publicacions periòdiques.

Podeu consultar, l'exemplar del 24 de juliol de La Vanguardia en el servei d'Hemeroteca digital d'aquest diari (això sí, si no sou subscriptors, només en la seva versió castellana). Si voleu veure el primer article de la sèrie feu clic a El cerebro matemático i desplaceu-vos fins al final de la pàgina que s'obrirà. Us transcric el títol i la primera frase de la introducció a aquest passatemps en la seva versió catalana que he consultat en paper:

Un estiu amb passatemps matemàtics

Qui va dir que les matemàtiques són avorrides?

Ras i curt, ja van començar malament amb aquesta pregunteta retòrica i tòpica. Més endavant ens diuen:

Són passatemps extrets de les proves Canguro (sic, aquí els ha fallat la traducció automàtica).
Per resoldre'ls, més que càlculs i fórmules, fan falta enginy i intuïció.

Resumint, no patiu que són pseudo-matemàtiques de fàcil digestió. Em quedo amb el dubte de qui va dir que les matemàtiques són avorrides! Si consulteu els reptes proposats pel nostrat diari veureu que, com la majoria de les preguntes de les proves Cangur, es poden solucionar amb uns minutets sense avorrir-se, i tenim l'avantatge que l'endemà ens donen i expliquen la solució . Està bé que es dediqui un raconet a les matemàtiques i, més encara, que sigui en aquest diari, que havia tingut uns magnífics suplements de ciència, però que ja fa anys que ha perdut el nord pel que fa al periodisme científic, a la divulgació de les ciències i al tractament numèric i infogràfic de les notícies (us en donaria exemples, però m'indignaria escrivint-los i, tot plegat, és el pa de cada dia en la majoria de la premsa escrita o audiovisual). Com aspectes positius d'aquests passatemps apuntaria la col·laboració de la Societat Catalana de Matemàtiques amb un diari d'àmbit estatal i la divulgació dels reptes de les proves Cangur... ah! i si voleu participar en el Cangur, El cervell matemàtic us pot servir d'entrenament (en l'Hemeroteca digital que abans he esmentat podeu consultar qualsevol exemplar del diari quan ja han passat trenta dies de la seva publicació).

Com que l'escrit s'està fent llarg, parlarem d'El País, que guanya per golejada amb la seva secció de reptes matemàtics, en la propera entrada.